El quart poder (després de l’executiu, legislatiu i judicial), expressió que en el seu dia es va inventar l’escriptor i polític anglo-irlandès, Edmund Burke, per quantificar l’extraordinària influencia que la premsa exerceix en la nostra societat, està de capa caiguda. Un cinquè poder, Internet, l’ha relegat intercanviant-li la posició. Quan la majoria (no tots) dels mitjans de comunicació van deixar de preguntar-se qui? què? com? on? quan? i per què? per interrogar-se només en clau economicista: quant? l’invent de l’Acta diürna de Julio César va començar a perdre la seva raó de ser, alhora que la gent va començar a descreure i a buscar a la desesperada alternatives en la immensitat del poti-poti de les xarxes…
Si els mitjans tinguessin el poder d’antany, desenganyem-nos, la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, seria ara la primera secretària general del PSOE. Però el mal anomenat cinquè poder (Internet) ha jugat una mala passada a la política andalusa. Pensava ella, il·lusa, que amb el suport dels antics gerros xinesos del partit (Felipe González, Alfonso Guerra, José Luís Rodríguez Zapatero…) i el dels mitjans de comunicació més grans del país n’hi hauria prou per doblegar Pedro Sánchez, i fer-ho quasi sense necessitat de baixar de l’autocar. Tot plegat, recorda el conte de la cigala i la formiga: mentre la cigala Díaz s’ha passat els darrers temps cantant, refiada, favorita, mimada, sobrada, la formiga Sánchez no ha descansat en el seu afany de recuperar una secretaria general socialista que li havia estat presa de males maneres. El nou líder dels socialistes no ha perdut de vista en cap moment que un vot és un vot i val igual el de Felipe González que el del militant socialista més desconegut per al gran públic, i la suma de socialistes anònims ha permès que Sánchez hagi pogut fer justícia, recuperant la secretaria general. La coherència del ‘no és no’ a la investidura de Mariano Rajoy, degudament escampada per les xarxes, ha catapultat Sánchez a la direcció del partit.
La més o menys sorprenent victòria de Sánchez hauria de fer reflexionar a més d’un personatge (de Díaz a González), però i també a més d’un mitjà de comunicació. El diari El País encapçala, segurament, el rànquing dels perdedors. L’històric mitjà, que va néixer d’esquerres i ara pidola entre despatxos de l’establishment, va apostar el poc crèdit que li quedava a cavall perdedor i ara, tot i la derrota, es manté cabut tretze són tretze. La debilitat exhibida pel diari de Cebrián en aquest tema no fa més que demostrar que la ciutadania no és ximple, que no li agrada que la facin combregar amb rodes de molí, que té criteri propi. I jo celebro que així sigui, i per molts anys.
Enmig d’aquest marasme, cada cop s’entén més i millor la frase d’inici del programa televisiu El Intermedio: “Ya conocen las noticias, ahora les contaremos la verdad“.
