L’altre dia se’m va aparèixer el fantasma de Napoleó suspès entre la cortina i el moble del menjador. El va precedir La Marsellesa com a banda sonora, però el que més em va sorprendre és que ho fes en forma de gall. Després vaig recordar que el meu avi tenia un gall que es deia així. La mala bèstia ja no era el que havia estat quan jo el vaig conèixer: un bon mascle, ben eixerit a l’hora de perseguir gallines i controlar l’harem. Tot i que havia perdut un munt de plomes en baralles, el meu avi se l’estimava i el va cuidar fins que un dia el vam trobar difunt. El nostre Napoleó era molt gallet i com que sabia que amb les gallines ja no tenia res a fer es dedicava a espantar les criatures.

Tornant a l’aparició, vaig esperar per precaució que fes alguna cosa. De fet, no és la primera vegada que em trobo amb fantasmes, però mai havien passat de la porta del carrer. Em va clavar els seus penetrants ulls foscos i em va dir: “Beaucoup de bruit pour rien. A casa sempre hem estat afrancesats, per això vaig estudiar vuit anys la llengua de Molière, així que vaig poder entendre que el gall del meu avi em venia a visitar per dir-me que no em preocupés. ¿Per què el fantasma no em parlava en català? Al cap i a la fi era la llengua amb què jo l’insultava quan em volia picar les cames. Fent cabòries sobre la seva frase feta vaig lligar caps ràpid: el gall es referia a Manuel Valls.

No podem semblar més provincians del que ja som. Aterra un paracaigudista amb un currículum de fracassos polítics espectaculars i canvis de jaqueta delirants i ens posem tots dels nervis. Com si ens hagués de salvar de nosaltres mateixos. Gràcies al gall del meu avi, tinc clar que Batman-Valls no té res a fer a Barcelona per molt que el pediatra Guti un dia recomanés a la seva mare que l’alletés per donar-li forces. I no perquè no tingui ni idea de la ciutat –reunir-se en sopars secrets amb l’upper Diagonal és una bona forma de fer-ne un curs intensiu-, sinó perquè ha començat la seva carrera política sense imaginació i dient obvietats. La primera, que vol ser alcalde. La segona, que la plataforma es dirà Barcelona, ciutat europea.

En algun article he recordat el passat del diputat de l’Assemblea Nacional francesa que més absències acumula en aquest mandat. En la seva època de ministre, Valls ja va demostrar que el seu socialisme era de postureig perquè enviar la policia a l’escola a detenir nens sense papers no és ni republicà ni progressista. Això podrà agradar a alguns barcelonins, però la majoria no comprem el seu discurs xenòfob. En la seva posada de llarg, el ciutadà Valls, fill d’immigrants, va deixar clar que si algú pot acabar amb la inseguretat -i amb els pobres, perquè són els culpables de tot- és ell. I suposo que és per això que els jesuïtes l’han fitxat per explicar a Esade com gestionar la immigració. Només cal mirar l’èxit amb què França ha resolt aquest tema.

Gràcies a l’operació Batman-Valls he posat al dia el meu rovellat francès. La premsa gala ha fet befa de l’exministre i l’ha deixat a l’alçada de les sabates per haver gosat canviar la sofisticació parisenca pel provincianisme barceloní, encara que sigui de la mà d’una pubilla catalana. Jo he preguntat als meus amics francesos i no he trobat ningú que me’l defensés. Tots m’han donat el condol perquè l’haurem de suportar en silenci com passa amb les morenes, com a mínim fins a la nit electoral. Però tot i el desassossec, jo també penso igual que el Tete Maragall i la fAda Colau: Valls és el candidat dels rics i de les elits econòmiques, i no té res a fer.

L’únic candidat dels rics que ha arribat a ser alcalde de Barcelona ha estat Xavier Trias i si va guanyar les eleccions no va ser per mèrits propis, sinó perquè Jordi Hereu no ho va poder fer pitjor. Per això Trias va durar només un mandat. També s’ha especulat que els Comuns podrien perdre vot en els seus feus en favor del populisme matusser de Ciutadans, però amb Valls crec que no han de patir perquè dubto molt que s’atreveixi a trepitjar els barris obrers. Em consta que a Ciutat Meridiana l’esperen amb una festa sorpresa. És gratificant veure com a Albert Rivera li ha passat com al doctor Frankenstein: el monstre que ha creat s’ha tornat contra ell. És més el soroll que les nous, com em va dir el gall Napoleó.