Per fi es clarifica una mica el galimaties electoral barceloní. Ara que els convergents tunejats han triat la Neus Munté com a alcaldable, ja podem començar a fer travesses. Serà un any dur de suportar amb especulacions, retrets i falses veritats que ens faran enrogir de vergonya aliena, però la política de vol gallinaci que ens ha tocat viure és aquesta mentre la ciutadania no ens plantem i reclamem uns representants públics a l'altura de les circumstàncies. Era previsible que la Munté s'imposés al gris Carles Agustí, de la mateixa quinta que ella i amb un currículum de partit similar. Tanmateix, la Munté és mediàticament parlant, millor; és dona i no hi ha cap indici que ens faci sospitar que acabarà mossegant la mà de l'amo. Una bona elecció per fer veure que tot ha canviat quan tot segueix igual.

Jo, que sóc de lletres pures, sempre he tingut l'obsessió d'analitzar els números quan es fan votacions. Ho faig perquè sóc desconfiada i mal pensada de mena, i tot i que els resultats acostumen a quadrar, la lectura pública que se'n fa sempre és retorçada. En aquest cas, dels 1.675 censats en la federació de Barcelona del PDeCAT que tenen dret a vot, resulta que només han participat a les primàries el 36%, és a dir, 603 persones. D'aquestes, el 68% ha votat Neus Munté i el 28,76% ha votat Carles Agustí, cosa que em porta a concloure que l'alcaldable només ha rebut el suport de 410 militants. Probablement, la raó de la baixa participació sigui que els convergents barcelonins estaven tan emocionats amb l'intel·lectual orgànic Quim Torra que es van oblidar de les primàries.

Neus Munté s'enlaira cap a l'Ajuntament de Barcelona amb poc suport de les seves desorientades bases, però si alguna cosa hem après és que en un dia poden passar tantes coses inesperades que és millor asseure's i esperar. A l'exconsellera del govern Mas li queda un any per davant per treballar les interferències que poden provocar Jordi Graupera i Ferran Mascarell, i treure'n profit encapçalant una candidatura transversal. Seran mesos de dura feina perquè la seva adversària, la fAda Colau, juga amb avantatges: pot mostrar la feina feta aquesta legislatura –poca, és cert, per la seva inexperiència política i també per la seva feblesa numèrica- i té tota la maquinària municipal al seu servei per convèncer el votant decebut i comprar noves voluntats amb promeses de fer-ho millor la pròxima vegada.

No sé fins a quin punt Munté coneix el terreny de joc. En canvi Colau es mou com un peix a l'aigua. Munté torna del seu retir espiritual al cementiri d'elefants que és l'Àrea Metropolitana de Barcelona, on ha cobrat una morterada per fer veure que treballava com a assessora del PdeCAT, cosa que ens hauria d'escandalitzar perquè no és l'únic cas. L'alcaldable neoconvergent aterra en una terra hostil perquè a Barcelona no tothom compra el discurs esotèric de la pàtria, com bé sap Alfred Bosch. A més, haurà de començar per endreçar el piset que li ha deixat en herència un Xavier Trias que se'n va a preparar nous actes d'homenatge a Jordi Pujol emportant-se part del seu equip i deixant algun escorpí amagat amb moltes ganes de clavar el fibló a la nouvinguda.

Si a algú li ha de preocupar que Neus Munté s'apunti a la cursa per Barcelona, aquests són els republicans. L'histriònic Alfred Bosch no ha estat un bon líder, com ho han demostrat aquests tres anys de comportament polític erràtic i matusser que no només ha tret de polleguera els comuns, i la mediocritat del seu peculiar grup municipal clama al cel. Bosch s'ha imposat com a alcaldable en unes primàries on no ha gosat presentar-s'hi ningú més per por a perdre el cap. El gran equip que va construir Oriol Amorós ha passat a la història amb alguna excepció que encara resisteix amagat en algun districte sensible. I la Trini Capdevila fa temps que s'ha oblidat que un dia va ser activista veïnal i ara només es dedica a fer amistats en actes oficials. Jugueu, si us plau!