Quina tensió es respirava aquesta setmana a la pàtria catalana i la seva àrea d’influència compresa entre Salses i Guardamar, i entre Fraga i Maó. I no perquè el ministre Torrente decidís passar-se pel folre l’autoritat municipal i reobrís el CIE de la Zona Franca sense llicència. O perquè l’inspector Clouseau reconegués que a can Torrente hi ha una unitat especial d’Anacletos dedicada en cos i ànima a buscar merda pels racons amb l’objectiu d’acabar amb els descerebrats sobiranistes, ara exiliats a l’Alt Empordà o Formentera per culpa de la molesta xafogor estiuenca. No. Jo parlo dels convergents i del seu estrany congrés de refundació.
Tota la setmana escalfant motors i generant grans expectatives de canvi per a no res. Tantes ganes de saber el nom de la criatura i la seva definició política per acabar copiant els socis i a l’espera d’alguna denúncia per plagi. Tantes ganes de saber si serien prou valents per demanar perdó per tantes dècades de corrupció i si farien net apostant per saba nova sense màcula endebades. La majoria de la premsa, ben ensinistrada i alimentada, s’ha dedicat a explicar a l’opinió pública tots els detalls del xou venent aquesta operació de cirurgia estètica com si fos el ressorgiment del fènix de les cendres d’un bell cadàver de 42 anys. Convergència ha mort, visca Convergència!, els ha faltat cridar.
Superada l’emoció de veure mossèn Trias demanant infructuosament els assistents al caucus que fessin un acte de contrició pels pecats comesos durant el pujolisme, semblava que la tria del nom havia de ser la decisió menys conflictiva de totes, però no. Ha resultat que els 3.000 associats –això de militant ja no és modern- estaven més d’acord en què el futur partit sigui republicà i independentista que en el seu nom. Analitzant fredament el cas, decidir sobre el nou ADN polític és més fàcil: només cal convertir-se en la marca blanca del seu soci de govern eliminant, això sí, qualsevol referència a l’esquerra. Ara els queda decidir si són socialdemòcrates de cintura cap amunt i liberals de cintura cap avall. O al revés.
Els noms proposats han constatat que la imaginació no és el punt fort dels convergents. Que si Junts per Catalunya, que si Més Catalunya, que si Catalans Convergents, que si Partit Demòcrata Català, que si Partit Nacional Català…però què és tot això? No deixa de ser un acudit que la direcció del partit hagi encarregat a una empresa especialitzada en naming la recerda del nom i que les propostes hagin estat a punt de provocar una revolució interna. Es veu que això de recórrer a una empresa de màrqueting perquè et trobi un bon nom per a la teva marca està molt de moda en el món business friendly convergent, però no et garanteix que no acabis fent el ridícul. I si no que l’hi preguntin a una empresa lletera de Valladolid que té per lema De la teta a tu boca.
Però ja se sap que entre la gent d’ordre convergent la sang no arriba mai al riu. De moment, i fins que no toqui tallar uns quants colls abans de repartir-se les poltrones. Com a bons demòcrates que són, han votat i la criatura es dirà Partit Demòcrata Català, un nom que curiosament cap dels dos presi –el del partit i el del govern- ha recolzat per sonso. Que tant Artur Mas com Carles Puigdemont hagin votat per l’opció perdedora –Partit Nacional Català- hauria de provocar certa inquietud entre la cúpula, sobretot perquè la majoria dels associats ha preferit ser demòcrata –un mot més genèric- a ser nacional. No sé si ho han fet per no ser acusats de plagi pels amics del PNB o per l’exdirector de La Vanguardia.
El final de la primera temporada d’aquest culebró és el millor. Després de tot el guirigall muntat aquest cap de setmana per tenir-nos ben entretinguts fent veure que tot canviava perquè tot segueixi igual, resulta que CDC no pot dir-se d’una altra forma, almenys jurídicament, si no vol perdre les subvencions que cobra de l’Estat espanyol per tenir representació parlamentària. Tampoc podrà canviar d’identitat mentre segueixi empantanegada en els casos de suposada corrupció que l’esperen als jutjats. Sort que ens han garantit que es diguin com es diguin seran, com sempre, un instrument al servei del país. Em quedo molt més tranquil·la.
