Com les armes, les mocions de censura les carrega el diable, i cal anar amb compte. Segurament per això, per ser una arma de doble tall, s’ha usat poc a Espanya des de la recuperació de la democràcia: dues vegades, i ara amb la de Podemos, tres. Tot i que el mecanisme és senzill, només cal que la firmin més de 35 diputats i aquests no poden repetir-la durant el període de sessions, la desigual sort de les dues primeres deixa en empat l’efectivitat del seu us. Si bé és cert que cap d’elles va prosperar, no és menys cert que en el cas de Felipe González contra Adolfo Suárez, el primer perseguia desgastar el segon i alhora opositar-se com alternativa, i vist el que després va passar, no li va fallar l’estratègia. En canvi, en el cas de l’efímer líder de la dreta Antonio Hernández Mancha, que en va presentar una contra Felipe González, a part de no aconseguir imposar-la, res fa pensar que assolís d’altres objectius: l’home, desconegut i sense escó, pretenia presentar credencials, mostrar les seves capacitats; al final, va acabar exhibint les seves limitacions i incapacitats.
És Pablo Iglesias (líder de Podemos) més Felipe González o Hernández Mancha? Segurament, encara és aviat per asseverar-ho. Justificava l’aventura per “imperatiu ètic“. La veritat és que no li han faltat raons objectives per presentar-la: la corrupció s’escampa pel PP com una autèntic epidèmia. Tot i que els popular semblen immunes a la plaga, els seus polítics van engreixant-la, però tot plegat no té el seu reflex en una lògica fugida de vots. Com diu la dita catalana: mentre hi hagi rucs anirem a cavall. Però Iglesias sabia sobradament que la seva moció no tenia altre premi que acaparar el màxim de titulars possibles. Més que desgastar el president Rajoy, que també, la idea d’Iglesias és fer-se amb el control de l’oposició.Aprofita ara que el líder socialista Pedro Sánchez és fora de l’hemicicle per mirar d’agafar les regnes de l’oposició i marcar distàncies. Les darreres enquestes parlen d’una lleugera baixada dels liles, que coincideix amb la pujada del PSOE, a qui li sembla provar l’èpica victòria de Sánchez en el procés de primàries, imposant-se a una rival teòricament més forta, Susana Díaz.
Tot i que Iglesias i Sánchez no es poden veure, resten condemnats a entendre’s si mai volen que les esquerres tornin a governar Espanya. La idea és arribar al moment de l’entesa amb suficient força per imposar el liderat. Davant del binomi conservador (PP-Cs), a les esquerres no els queda altra que intentar sumar més, però fins que això no arribi un i l’altre miraran d’allargar distàncies per imposar el substitut de Rajoy.
A primer cop d’ull de la moció, més enllà d’haver-ne sortit viu, no sembla que Iglesias hagi aconseguit massa més rèdits. Tampoc Rajoy, gat vell que sempre cau dret, fa cara de patir un gran desgast amb una moció que, al final i com era previsible, ha resultat aparentment inofensiva. Ha acabat sent un inventari, cada cop més llarg i feixuc, de corrupteles populars variades, que ni tan sols han enrogit la cara (dura) dels Rajoy.
