El pas enrere de Carme Forcadell i dels membres de la Mesa del Parlament davant el Tribunal Suprem i el fracàs absolut de la vaga del 8 de novembre, en el sentit que la immensa majoria d’empreses i comerços va obrir amb normalitat, obren pas a un nou escenari polític a Catalunya.
L’agressivitat de l’ofensiva independentista, amb talls de carreteres i trens que han perjudicat milers de treballadors, ha acabat provocant poderosos anticossos: la indiferència i l’equidistància ja han transmutat, directament, en hostilitat oberta i desacomplexada cap a tot allò que tingui a veure amb el moviment estelat. El mal econòmic que fan i la incertesa que creen són excessives i quedar-se quiet és fer-los el joc. Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, ja han tastat el preu que comporta l’acostament al món independentista compartint, a canvi de copioses subvencions de la Generalitat, la cançó del “dret a decidir”. A l’hora de la veritat, els acaben menyspreant, xiulant i insultant.
En el camp secessionista, la convocatòria del 21-D també ha acabat fent esclatar les tensions latents que van marcar la legislatura dissolta anticipadament per Mariano Rajoy amb l’aplicació de l’article 155. Del pressing CUP hem passat al pressing ERC. El mariscal Oriol Junqueras es creu en condicions de fer el sorpasso a Convergència-PDECat al Parlament de Catalunya, com ja ha succeït en les passades eleccions generals i europees, i ha decidit que l’old party català vagi, en aquesta ocasió, amb les sigles pròpies, finiquitant la coalició de Junts pel Sí i la “gran llista de país” que promou, des del seu refugi a Bèlgica, l’expresident Carles Puigdemont.
Dos manifestos –respublica.cat i llistaunitaria.ca- promouen des de les xarxes la concreció d’una candidatura unitària de totes les forces indepes, posant al capdavant els membres de l’exgovern de la Generalitat represaliats i els dos Jordis. Passat el termini per a la presentació de coalicions electorals, que va acabar el dia 7, la possibilitat que ara s’albira és la formalització d’una associació d’electors, que hauria de tenir el suport mínim de 55.000 signatures, i que té com a data límit de presentació davant la Junta Electoral divendres vinent, dia 17. Aquesta estratègia, objectivament, beneficia el PDECat que, si es presentés en solitari el 21-D, està abocat a una dolorosa derrota. Curiosament, l’ANC, que està dirigida per persones molt pròximes a ERC, s’abona oficiosament a aquesta candidatura transversal en forma d’associació d’electors.
En els pròxims dies, i fins al divendres 17, assistirem a una sonada guerra civil entre els militants i els entorns propagandístics d’ERC, el PDECat i la CUP a compte d’aquesta llista unitària. Serà el moment que uns i altres es treguin les caretes i mostrin les misèries de les ambicions de poder i de repartiment del pastís i de les poltrones que amaguen. Si hi ha associació d’electors voldrà dir que la línia jeràrquica Jordi Pujol-Artur Mas-Carles Puigdemont, amenaçada per la imminent sentència del cas Palau i els processos per corrupció, haurà guanyat, un cop més, la partida a ERC.
Si, en canvi, Oriol Junqueras resisteix l’ofensiva que li muntaran per terra, mar i aire i manté la llista d’ERC, voldrà dir que Convergència, ara transmutada en PDECat, quedarà sepultada en el cementiri de la història. Arguments per rebutjar l’associació d’electors n’hi ha munt (menys presència en els espais electorals, problemes de finançament, afebliment de les estructures dels partits, perill de quedar en minoria al Parlament…), però també a favor: és l’última taula de salvació del moviment independentista si, realment, vol perseverar en la seva voluntat de convertir Catalunya en un nou estat, encara que la Unió Europea li hagi reiterat rotundament que no. Una “gran llista de país” podria ser el catalitzador que mobilitzés la massa secessionista, molt tocada emocionalment i anímica per l’empresonament dels seus líders i pel coitus interruptus de Carme Forcadell, però s’ho jugaria al tot o res, ja que necessitaria superar el 50% de vots i escons el 21-D, una fita molt difícil d’assolir, ja que la presència de la CUP en aquesta candidatura espantaria molts votants conservadors.
Fent prospectiva, cal preveure que ERC anirà per lliure a les eleccions i que, segons les enquestes, serà el partit més votat, però molt lluny de la majoria suficient. Reeditarà Oriol Junqueras l’aliança independentista (si suma) amb el PDECat i la CUP? Tot fa preveure que no. En tot cas, buscarà acords amb els comuns i amb el PSC per crear un nou tripartit, ara sota la seva batuta. Però els socialistes estan molt cremats de les seves passades experiències de govern amb ERC, que consideren un partit tòxic i molt poc de fiar que acaba empastifant a qui s’hi embolica.
Per contra, es convertirà Miquel Iceta en l’home de consens que pugui atreure la confiança de Catalunya en Comú i del PDECat per aïllar els radicals Oriol Junqueras i Inés Arrimadas? Les enquestes bufen a favor del líder socialista, que en els últims dies, segons es constata, està pujant com l’escuma, especialment en els influents mitjans empresarials, després de la seva aposta clarament centrista i catalanista. Miquel Iceta emergeix com la persona que pot encapçalar l’anhelada distensió i la necessària negociació amb Madrid per reconstruir els ponts trencats.
En aquesta equació queda penjada la figura de l’expresident autoexiliat Carles Puigdemont. Si no prospera la “gran llista de país” –com tot sembla indicar- es quedarà per vestir sants i, tard o d’hora, tornarà a Girona amb la cua entre les cames i havent de passar comptes amb el jutge Pablo Llarena, que ja sap que li demanarà una forta fiança si, prèviament, acata el respecte a la Constitució i a tot allò que se’n deriva. És la porta que també tenen oberta els Jordis i els vuit exconsellers per sortir de les presons on romanen actualment i els seus advocats ja han pres nota de l’eficaç estratègia del seu col·lega Andreu van den Eyden.
