Refugiats, menors no acompanyats, migrants que arriben en pasteres per costes, immigrants que salten la tanca per la Frontera Sud…

Veneçuela, Rússia, Sudan del Sud, Colombià, Nigèria, Nicaragua, Hondures, Afganistan, República Centro Africana, Iemen, Marroc, Algèria…

El fenomen migratori està assotant Europa, i a Espanya especialment. Aquest estiu es va produir una entrada important de persones per la Frontera Sud. A això se li suma la quantitat de sol·licitants d’asil de múltiples països que estan venint a Espanya i l’arribada incessant i cada cop més nombrosa de menors no acompanyats (els coneguts MENA).

Moltes d’elles persones en situació de vulnerabilitat, que fugen dels seus països cercant una vida millor per a elles, i per a les seves famílies. Es calcula que l’any 2017 va haver 16,2 milions de nous desplaçats, la qual cosa suposa 44.400 desplaçaments nous cada dia. Segons l'Agència de Refugiats de Nacions Unides (ACNUR) cada dos segons una persona és obligada a fugir de casa seva.

El tancament de les rutes que es venien utilitzant per arribar a Europa ha produït una major entrada per Espanya. Però és important destacar que molts d’aquests migrants no arriben per llocs no habilitats - saltant la tanca o en pastera, per exemple - sinó que accedeixen pels aeroports, com el de Barajas o el Prat. Es fa necessari aquest aclariment per la freqüent deformació de la realitat per part dels mitjans de comunicació que moltes vegades produeix la creació d’una alerta falsa respecte de la magnitud o de les causes dels fenòmens migratoris. Com és el cas de la Caravana Migrant d’Hondures cap als Estats Units: les imatges que ens mostren aquests dies les televisions sobre els fluxos de migrants des de Centre Americà a EUA no són una novetat.

El fet que sí que és alarmant és la resposta que s’està donant. És ben coneguda la postura del president dels Estats Units, Donald Trump, respecte de la immigració irregular. Cada nou anunci sembla transgredir un nou límit. L’últim: suggereix el seu desig de denegar l’entrada inclús als sol·licitants d’asil centreamericans per “seguretat nacional”. Això és d’una enorme gravetat tenint en compte els motius pels quals cents de milers de persones procedents del Triangle Nord es desplacen de les seves llars. La violència que sofreix aquesta zona des de fa més de 20 anys és innegable. Encara que les conegudes mares no es van englobar en un primer moment a la Convenció de l’Estatut dels Refugiats (Declaració de Ginebra de 1951), amb el pas del temps l’ACNUR ha adoptat un posicionament que sí que considera a les víctimes d’aquestes bandes com potencials refugiades en el cas d’alguns països, com Hondures i El Salvador.

I és que la realitat va modificant la legislació. Un exemple d’això va tenir lloc l’any 2009 quan Espanya va incloure el gènere com a motiu d’asil, que fins ara no estava explícitament recollit.

Altres causes que no estan reconegudes fins a la data per obtenir asil i que generen desplaçaments importants de persones són les mediambientals i la pobresa. Els anomenats “països empobrits” generen grans fluxos de migrants cada segon. Segons l'Índex Global de la Fam “els països amb major índex de fam el 2018 també són llocs afectats per conflictes i desplaçaments de la població”. Argumenta que la fam és alhora causa i conseqüència de les migracions.

Davant la diversitat de causes que produeixen els desplaçaments – es calculen 68,5 milions de persones desplaçades per la força – i la duresa de les conseqüències de molts d’ells, es fa necessària l'assumpció de responsabilitat de qui hi pot influir. Des que els Estats deixessin de vendre armes als països en conflicte (Espanya és el quart venedor d’armes al món a Aràbia Saudita, només per darrere dels Estats Units, Regne Unit i França), que Europa flexibilitzés les normatives que concedeixen l’asil incloent altres causes que produeixen els desplaçaments forçats, que els governs augmentessin la quota de resolucions favorables, que les empreses deixessin d’explotar els recursos de països del sud empobrint la seva població, fins que la societat civil tinguéssim més consciència dels productes i serveis que consumim i que augmentessin les persones que donen suport a les organitzacions que treballen no només per solidaritat, sinó també (i principalment) per justícia.