Es tendeix a responsabilitzar als seus caps més visibles de moviments com el procés i, conseqüentment, dels desastres que d’ells se’n poden derivar. I no li falta raó a qui així ho fa. Els líders, dotats de poder, poden conduir a molta gent, com el pastor a les ovelles, allà on els interessi. Però això no exclou el paper de la massa en el fenomen que, en ocasions, pot arribar a ser més rellevant que el dels mateixos cabdillatges.
Elias Canetti va dedicar 25 anys de la seva vida a escriure Massa i poder, una gegantesca, inextricable i fascinant reflexió sobre les masses socials que, més enllà de les individualitats que les integren, adquireixen vida pròpia. Vincula fets històrics i socials, posa de manifest la interrelació entre les persones i la massa, i deixa al descobert algunes de les anomalies de l’ésser humà. Imprescindible pels qui es dediquen a la política i, en general, per a les interessades i els interessats en la demagògia i els seus demolidors efectes.
És tòpica la tirada de l’esquerranisme (entès com a malaltia infantil del comunisme) per les masses mobilitzades. La gent al carrer, fins i tot més enllà dels objectius que la mouen, actua com a irresistible estimulant per a l’activisme grupuscular. Ancorat en esquemes històrics, presoner de l’èpica, l’esquerranisme hiperventilat només veu revolucionaris en les mobilitzacions. N’hi va haver més d’un que, arran dels successos d’octubre a Catalunya, va arribar a proclamar que estàvem a la vora d’una revolució socialista. Pablo Iglesias i els seus socis catalans van cridar a sumar-se a la mobilització del referèndum de l’1-O. I els 11 de setembre fan tremolar la carn dels addictes al “poble en marxa”.
Els escriptors Hannah Arendt i Jonathan Littell també es van endinsar en aquesta relliscosa relació entre el comú i els seus mentors (que ha fet córrer no rius sinó mars de tinta) i viceversa, posant de manifest que no existeix l’un sense l’altre, que massa i líders formen un tot indivisible i, en tal sentit, no se’ls pot exonerar d’actes que realitzen conjuntament. És més, en el cas del procés, per exemple, es posa de manifest que la “mobilització” no és casual o perifèrica, sinó que constitueix la columna vertebral del moviment. La gent inundant els carrers els 11 de setembre, la gent penjant banderes als balcons, la gent amb el llaç groc… La gent mobilitzada del procés adquireix així perfil propi, s’institueix en subjecte.
Però la massa que, contemplada des de lluny, propicia l’anonimat no és, en realitat, tan anònima. Pel fet de fer el que molts altres fan, opinar com molts altres ho fan, enlluernar-se com molts altres ho fan…, no deixa cadascú de ser un mateix. I a l’hora de mirar-se al mirall o on cadascú acostumi a trobar-se amb si mateix, no estaria de més preguntar-se què pintem la gent comuna en això del procés. Som conscients del què fem? Estem convençuts que estem en el bon camí? Anem, com xaiets, on va la gent? O som només carn de canó? En qualsevol cas i siguin quines siguin les respostes, no oblidem que les persones som el que som i les nostres circumstàncies, com va dir Ortega y Gasset. Les circumstàncies poden, per tant, determinar el comportament, però el comportament de cadascú és quelcom personal i intransferible. Descarregar la culpa en els altres, inclosos els líders, no val.
