Massa banderes

Sembla mentida que un tros de roba, normalment rectangular, amb diversos colors i formes, segueixi simbolitzant tantes coses, removent tants sentiments. Així som els humans o, almenys, una part d’ells. I en aquesta qüestió la grandària sí que importa, i molt. La de Trillo, a la plaça madrilenya de Colón, mesura 21×14 metres i penja d’un masteler de 25 metres. Poca cosa, comparat amb el masteler de Duixanbe (Tadjikistan) que mesura 165 metres i alberga una bandera de 60×30 metres. La senyera del Born de Barcelona, més modesta, té una tela de 6×4 metres, però el seu masteler és de 1714 simbòlics centímetres, ni un més ni un menys. N’hi ha per tots els gustos i territoris (nacionals, provincials, municipals i fins i tot de barri), de caràcter supranacional, empresarials, esportives… En alguns casos sacralitzades, en altres banalitzades, però sempre adscrites a un grup, identificadores, perquè ja a l’origen la banda o bandera era l’estendard o emblema d’un conjunt de persones.

Existeixen jerarquies i ritus molt marcats en l’ordre de col·locació de les banderes, en cas que se n’exhibeixi més d’una. Si el seu nombre és imparell, la principal es col·loca en el masteler central i les altres a dreta i esquerra, i si és parell, la principal se situa a la dreta dels dos mastelers centrals, la segona a l’esquerra i així successivament. No és d’estranyar que tot això -que conforma un llenguatge simbòlic, amb molt d’irracional i atàvic- derivi en “banderies”, com el seu propi nom indica, i fins i tot en guerra de banderes, com la que es va viure a Euskadi al llarg d’una dècada. I una mica d’això és el que va passar al balcó de l’Ajuntament de Barcelona durant les festes de la Mercè, quan el líder d’ERC en el consistori, Alfred Bosch, es va treure una estelada de sota la jaqueta i la va desplegar a la façana. Ràpidament, el seu col·lega del PP, Alberto Fernández Díaz, va fer el mateix amb una bandera d’Espanya.

L’escena és esborronadora: Artur Mas i Xavier Trias, presents en la balconada, es fan el longuis amb un somriure de circumstàncies i el tinent alcalde Gerardo Pisarello forceja amb Fernández Díaz per llevar-li l’ensenya. “Treu les teves brutes mans de la meva bandera”, va escriure en un tuit l’eurodiputat Juan Carlos Girauta, que va retuitejar la presidenta del grup municipal de Ciutadans, Carina Mejías. Una gota, en fi, en l’oceà de xocs, enfrontaments i batusses entorn de les banderes i les seves circumstàncies que, en definitiva, remeten a conflictes entre persones. Exemple d’aquest estat de coses són els milers d’incidents que durant anys es van produir en pobles i ciutats d’Euskadi, on cada festa major es va convertir en un camp de batalla entre els qui, sense fer fàstics a procediments contundents, s’oposaven a la presència de la bandera espanyola en els ajuntaments (“Ikurriña bai, espainola ez“/Ikurriña sí, espanyola no) i, generalment, els uniformats que tractaven de fer respectar les lleis.

Ara, en molts casos, en funció de qui mana en cada municipi, onegen unes o altres banderes. I la pugna continua, perquè els contenciosos que representen segueixen vius, encara que d’una altra manera. La gran diferència és que abans hi havia ferits, detinguts i destrosses, i ara, com a màxim, picaresca i alguna multa. En algun ajuntament, com el de Llodio (Àlaba), governat per EH-Bildu, oneja la bandera d’Espanya per complir amb una sentència judicial i evitar així que el seu alcalde resulti inhabilitat. L’assumpte està en què per evitar fer alguna cosa no desitjada s’ha optat per omplir la balconada de banderes, i d’aquesta forma l’espanyola passa desapercebuda. Ara, al costat de la d’Euskadi i Espanya hi ha les de Nicaragua, el Sàhara, Catalunya, Escòcia… Clar, no existeix xoc de símbols desproveït de paraules. Qui fins al passat mes de juny va ser diputat general de Guipúscoa, Martín Garitano, escrivia recentment un article que amb el títol de “Geurea, ikurriña” (La nostra, la ikurriña) equiparava la bandera espanyola amb el franquisme i afirmava que “el poble basc no s’identifica amb aquesta bandera, ni la sent com a pròpia, ni la vol”. “Pot succeir quelcom pitjor amb un símbol?”, acabava preguntant-se.

Parlant de banderes, què dir de la marea d’estelades que s’estén per tot el territori català? En campanars, ajuntaments, llocs geogràfics significatius, mastelers, tanques…, llueix l’estelada, la bandera ideada per Viçenç Albert Ballester, activista de la Unió Catalanista que va viure a Cuba, que no és l’oficial de Catalunya i simbolitza l’independentisme. Pot semblar que aquest desplegament forma part d’iniciatives particulars, com és el cas de les banderes que llueixen en els balcons, però no és el cas. Les banderes, en aquesta ocasió, han ocupat l’espai públic de manera organitzada, sistemàtica i sorprenent, com si es tractés d’una campanya propagandística. O es tracta d’això? En els antípodes d’aquest massiu acaparament de l’espai simbòlic, el moviment del 15-M va néixer sense banderes, potser perquè els seus integrants sabien que les banderes divideixen o contribueixen a això.

(Visited 45 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari