El procés no és res més que un artefacte de màrqueting mentider, creat pels qui acaben reduint, no solament l’economia, sinó la política, l’esdevenidor social i fins a la mateixa vida a simple mercaderia enganyosa.
Les mentides no cauen com els flocs de neu a l’hivern. Són una creació humana, fabricada per persones amb noms i cognoms, i de manera intencionada. Perquè, en cas contrari, deixen de ser mentides. N’hi ha, esclar, de totes les grandàries i condició. Per Goebbels (el que va encunyar allò que una mentida repetida mil vegades acabava convertint-se en una veritat), la mentida havia de ser analitzada i avaluada més enllà del prisma de la moralitat, per extreure’n una utilitat innegable: la d’influir en la societat.
Seguint el fil, el ministre nacionalsocialista sostenia que el polític havia d’estar preparat per adequar, deformar i fins i tot crear conscientment versions distorsionades dels fets i transmetre-les posteriorment a una audiència que, si bé podia resistir-se a la seva acceptació, acabava cedint amb la repetició de la mentida.
Segons un estudi publicat per la revista Nature Neuroscience, la clau està en com el cervell dels mentiders es va adaptant progressivament a l’engany. Per als investigadors, l’impacte de la deshonestedat a nivell neuronal és de tal magnitud que fins i tot pot parlar-se d’un “mecanisme neuronal” que suporta la mentida o, en altres paraules, d’un principi biològic d’adaptació que contribueix al fenomen, anomenat “adaptació emocional“, comenta Rita Arosamena, a Psyciencia. Ens sona?
Tot això i molt més podrem trobar en el procés donant només una puntada de peu a la pedra. Amb l’agreujant que, en aquest cas, incorpora al maquiavel·lisme clàssic l’últim crit en les tècniques de màrqueting, que el seu objectiu, com ja se sap, és buscar formes d’augmentar la demanda d’un producte en el mercat. Producte: el procés. Mercat: la gent de Catalunya. Res de principis, humanitat, ètica… Tot això són menudències. Del que es tracta és de vendre i de la mateixa manera es ven l’Avecrem que la independència. La mateixa política funcionaria millor si es concebés i executés en clau de gestió empresarial, inclòs l’ànim de lucre. I si tot el procés s’externalitza, seguint les últimes modes del management, com s’ha fet amb l’ANC i Omnium, doncs millor que millor.
Del que es tracta és, en fi, és de no sortir-se del guió. De no perdre de vista que les persones, enteses, conceptualitzades i tractades com a mercaderia, són el mercat. Que no tremoli el pols, sinó tot el contrari, a l’hora d’alienar, enquadrar, mobilitzar i instrumentalitzar a la gent com a consumidors, que és el que, al cap i a la fi, són. I com a tals, la televisió; els eslògans canviants i artificiosos; les consignes; els sigloides (la DUI, el RUI, el RI, els CDR…) que de no entendre’s passen a incrustar-se en l’inconscient col·lectiu, resulten, com els anuncis comercials, imprescindibles per col·locar el producte.
Pot estranyar que persones com Artur Mas, Xavier Vendrell, Oriol Soler i David Madí (el consell en l’ombra de Puigdemont) pensin i actuïn d’aquesta manera? Si és així, facin una ullada a les seves biografies.
