L'actuació absolutament infamant de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil contra la població mobilitzada per participar en el referèndum d'independència de l'1-O passarà als annals de la història de Catalunya com un dels episodis més abjectes. És tan gruixut i horrorós l'error de qui va donar les instruccions operatives d'atacar la gent concentrada davant els col·legis electorals que, en codis democràtics europeus, això exigeix la destitució fulminant del ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, i, en cas que Mariano Rajoy no ho faci, s'imposa la presentació immediata d'una moció de censura contra el president del govern.

Es pot estar a favor o en contra de la independència de Catalunya -jo no ho estic i així ho he raonat i explicat en nombrosos articles- però, de cap de les maneres, es pot tolerar ni justificar un desplegament de repressió indiscriminada i absolutament gratuïta com el que vam viure diumenge passat. Els gairebé mil ferits i contusionats que han deixat les càrregues policials en els carrers dels nostres pobles i ciutats són el termòmetre d'aquesta insòlita i exacerbada resposta a l'ordre de tancar els col·legis electorals que va donar la jutgessa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Mercedes Armas en vigílies del referèndum l'1-O.

La manca d'intel·ligència emocional i política del coronel Diego Pérez de los Cobos, el responsable de coordinar els cossos i forces de seguretat de l'Estat en aquest operatiu, posa el seu nom en la ignominiosa llista de sanguinaris repressors que, al llarg dels segles, han massacrat la població catalana. El delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, també s'ha cobert de glòria. Se suposa que coneix molt bé el país i la sociologia de la gent, ja que va néixer a Terrassa, ha passat molts anys a Girona i, abans de militar al PP, ho havia fet en un partit catalanista com Unió Democràtica. Però la seva manca de criteri per evitar els atacs desmesurats del dispositiu policial traslladat a Catalunya ha liquidat, de manera gens honorable, la seva carrera política.

El silenci sepulcral del rei Felip VI en aquestes hores crítiques li passarà factura. La Constitució li assigna les funcions de cap de l'Estat i, davant l'abast del desastre democràtic que s'ha produït a Catalunya -i del qual se'n fa ressò la totalitat de la premsa internacional- hauria d'haver reaccionat ràpidament per aturar aquest monumental despropòsit que taca, amb la marca de l'oprobi, el seu regnat. Amb quina autoritas podrà venir, des d'ara, a Catalunya si abans no expressa, de manera explícita, la seva contundent condemna dels luctuosos fets que han succeït aquest passat 1-O i demana públicament perdó per aquesta increïble agressió col·lectiva?