Diu la seva desesperada germana en una piulada que la deixem en pau d’una vegada. Que si volem saber per què redimonis ha pensat el seu germà que ser alcaldable de Barcelona per Ciutadans podria suposar una sortida digna al seu currículum de perdedor, millor que li preguntem a ell directament. El problema és que sembla que pocs s’atreveixen a fer-ho. I no és només perquè l’ocurrència –no confirmada oficialment de moment- faci riure o perquè la seva tèrbola mirada provoqui més esgarrifances que Chucy, el ninot diabòlic. És sobretot perquè podria no ser una simple boutade i ja sabem com se les gasten els polítics ambiciosos i arrogants quan s’avorreixen.
El globus sonda escampat aquesta setmana sobre la probable candidatura de Manuel Valls, el socialista francès que mai ho va ser, ha aixecat polseguera i no vull ni imaginar el disgust que deu haver tingut la María Caridad. Tot i que pensant-ho bé, igual fins i tot ho troba comprensible perquè els canvis de jaqueta sovintegen a Ciutadans començant per la mateixa presidenta del grup municipal. I és que abans de ser ciutadana, Carina Mejías va ser popular, tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Parlament de Catalunya i ja està avesada en l’art de la guerra gràcies als anys viscuts amb Alberto Fernández, amb qui segueix compartint l’ideari falangista.
A l’espera de la confirmació, em pregunto què deu tenir Barcelona perquè s’hagi convertit en pol d’atracció d’extraterrestres. Quan parlo d’extraterrestres no em refereixo als alienígenes de V que es cruspien les rates vives dels contenidors. Parlo dels paracaigudistes que acaben d’aterrar a Barcelona a un any de les eleccions. Seria interessant preguntar-los quants districtes de la ciutat tenen mar, quin és el preu de la T-10 o quan val el menú a la zona de la Sagrada Família. A Miquel Roca li van parar una trampa similar quan es va presentar d’alcaldable de CiU amb un jove Joaquim Forn a la llista i va rescatar de l’oblit una estació de metro fantasma: la de Correus. Quina culpa tenia ell de viatjar sempre en Ferrocates?
No és només que Manuel Valls no tingui ni idea de què és governar una ciutat tan ingovernable com Barcelona. És que el seu perfil polític posa els pèls de punta. Al PSF ha representat sempre l’ala més conservadora i les seves polèmiques amb companys de partit per la reforma del Codi Penal i la política migratòria quan va ser ministre de l’Interior han estat sonades. El fill d’exiliats espanyols que va arribar a ser primer ministre no ha dubtat a superar per la dreta el mateix Sarkozy. La tardor del 2013 va ordenar el desmantellament dels campaments de gitanos romanesos i búlgars, i seguint la millor tradició lepenista, va deportar 5.000 gitanos en un any, entre ells una nena de 15 anys que la policia va detenir quan estava en una excursió de l’escola.
La deportació de l’adolescent d’origen kosovar va provocar una revolta a França entre els sectors progressistes, començant pels votants socialistes. Igual que les seves afirmacions identificant ciutadans búlgars i romanesos amb lladregots i pidolaires. Ell, impertorbable a les crítiques que tant desgastaven el faldiller Hollande i que molt van ajudar a l’ensorrament del socialisme francès, va dir que res li faria canviar de rumb però, com a mostra d’humanitat, va acceptar que la noia tornés a França sense la seva família. Tampoc m’estendré gaire en el seu fracàs estrepitós a les primàries del seu partit per triar presidenciable o en el seu desesperat oferiment a Macron per ser ministre, ni que fos sense cartera.
I ara, sense moure un dit, els barcelonins ens despertem amb la mala nova d’haver d’afegir el nom de Manuel Valls a la llista de grans homes amb ínfules d’alcalde que també inclou el patrici Jordi Graupera, l’histriònic Alfred Bosch i el gris Jaume Collboni, i que tanca un tal Daniel Vosseler. Espero que els populars, en ple debat intern sobre el relleu de l’incombustible germà del ministre de l’Interior més lamentable del govern espanyol, no els doni per presentar d’alcaldable a Vargas Llosa, qui des que surt amb la Preysler a les revistes del cor sembla que hagi perdut el nord. Al final hauré d’admetre que la fAda Colau és la millor opció perquè val més mal conegut que pitjor per conèixer. O ella o una robot, com han fet a Tòquio.
