Sempre que s'acosta l'equador d'una legislatura tothom s'apressa a fer balanç. La llista de coses promeses que no s'han fet dona per fer una enciclopèdia, però a mi el que em segueix sorprenent és que encara quedin electors que es creuen el que diuen els programes electorals i se sentin terriblement dolguts en veure que els compromisos dels partits se'ls emporta el vent. El govern de la fAda Colau s'acosta a la data maleïda. Jo, de moment, guardaré silenci malgrat que encara tinc el gripau del seu pacte amb el PSC travessat a la gola i em centraré en un fet que m'ha ben trasbalsat i que té a veure amb el punyeter pas de l'equador a Barcelona: Josep Garganté plega.

Un dels personatges que més salsa ha posat a l'encarcarat engranatge municipal deixarà l'acta de regidor a finals d'aquest mes seguint l'acord dels cupaires de limitar els mandats a dos anys perquè no es quedin enganxats a la poltrona com altres. Jo m'ho he passat molt bé seguint les comissions i els plenaris gràcies als seus estirabots implacables i als seus elaborats arguments que deixa a terra un cop exposats; i el trobaré a faltar. Així que espero que el recanvi de l'estudiant de relacions laborals de la UOC estigui a la seva alçada i segueixi tocant el voraviu al govern perquè aquest no caigui en la temptació de pensar que ho està fent molt bé.

Josep Garganté és una persona polèmica, ve de la lluita sindical i el dia que va aterrar al consistori més d'un es va cagar a sobre. Jo no entenia que alguns diguessin que la seva presència, amb tots els tatuatges i aquesta pinta de macarró tipus Marlon Brando que a mi tant em posa, fos un perill per a l'oasi barceloní que es mou en cotxe oficial i va sempre tan encorbatat. A mi m'indignen més les maneres del neofeixista Alberto Fernández Díaz, que porta mil anys a l'Ajuntament i ningú li ha dit mai que la seva presència ens avergonyeix a moltes. O les dels convergents, tan prepotents i tan sospitosament 3%. Tots ben clenxinats i sense tatuatges, per cert.

També s'ha de reconèixer que aquests dos anys com a regidor han llimat una mica les arestes a Garganté. Ara alterna la samarreta reivindicativa amb la camisa i suposo que els saludables menús que cuina la colla pessigolla del restaurant Cervantes també deuen haver tingut alguna cosa a veure a l'hora d'asserenar el trànsit intestinal del cupaire més temut de tots els temps. Amb ell també he coincidit en alguna acció veïnal d'urgència al Barri Gòtic contra els matons de Desokupa i en la distància curta no em sembla tan temible com ens vol fer creure.

Amb la marxa de Josep Garganté de la primera línia política hauré de centrar les meves esperances en el líder republicà. El reputat escriptor i expert africanista va tornar de fer de diputat al Congrés bastant perjudicat per raons òbvies, així que entenc perfectament que li calgui un plus de readaptació. Com ja he explicat alguna vegada, coincidim sovint a primera hora del matí al carrer Escudillers de camí cap a la feina i amb prou feines ens mirem de tan clapats que anem els dos. A Bosch li puc perdonar que em miri de cua d'ull i no em saludi, però no li perdono que el seu discurs polític contra el govern Colau tingui a vegades tan poca substància intel·lectual.

Les seves crítiques al bipartit per les obres del túnel de Glòries m'han descol·locat. Puc entendre la coïssor que provoca que et plantin per un suposat socialista que es gasta els diners públics a contractar Risto Mejide perquè faci campanyes publicitàries que no van enlloc. Tanmateix, encara no sé quina alternativa dona ERC a aquest nyap i com a veïna pròxima a la zona zero –igual que els republicans barcelonins- estic fins als ovaris de tant soroll i tanta incompetència. Tampoc ajuda dir que la paralització de l'obra destruirà el comerç de proximitat perquè demostra que s'ha trepitjat poc el territori.

Senyor Bosch: el petit comerç va desaparèixer quan es va construir el centre comercial Glòries que ara s'està remodelant per fer-lo encara més gran. I el rellotge electoral vola.