Maidan català?

Esgotat el trilerisme jurídic, inspirat per Carles Viver Pi-Sunyer i els seus “boys”, ajustades totes les rosques fluixes del Govern, saturats els altaveus de la propaganda en els mitjans públics, devorat per la seva pròpia agenda, esgotada la funció.., què li queda al procés? Treure gent al carrer? Això és almenys el que una part del nacionalisme pretén. Ho disfressaran de mobilització cívica (pel dret a decidir), com ens ho va narrar la casta mediàtica a escala global amb el Maidan d’Ucraïna. Però quan passi l’irreparable, com diu Gregorio Morán en el seu censurat article de La Vanguardia, de res no servirá posar-nos les mans al cap.

El 21 de novembre del 2013, grups de manifestants van començar a concentrar-se a la plaça Maidan de Kíev contra el Govern, que la nit anterior havia suspès la signatura d’un acord de lliure comerç amb la Unió Europea (UE). Potser per això, Alemanya, la seva veïna Polònia… i en general tot Occident es van apressar a encendre la metxa, fent valer que allò era molt democràtic, europeista i ciutadà. De “revolució taronja”, van batejar els marketinians la cosa, simbolitzada per una imatge tan atractiva com la de Yulia Timoshenko. Tots, en fi, encantats. Així s’empenyia una mica més a Rússia contra les cordes.

El que el cor universal d’aplaudiments al Maidan no deia és que entre la gent que va sortir a la plaça es trobaven Pravy Sektor, Svoboda i altres grups feixistes, les esglésies ucraïneses, serveis secrets de tot pelatge i condició, provocadors i energúmens, com el campió mundial de boxa Vitaly Klitschko, conegut com a “punys de ferro”, que es va erigir en el líder de l’oposició a Ucraïna, sent rebut amb tots els honors per la cancellera alemanya Angela Merkel, de la qual va dir que “era una de les polítiques més atractives del món”.

La població ucraïnesa es trobava virtualment dividida: un 38% dels ucraïnesos recolzava una associació amb Rússia, mentre que el 37,8 % preferia una associació amb Europa. El major suport a la integració amb la UE es trobava a Kíev (al voltant del 75 %) i en l’oest d’Ucraïna (81 %). Aquest suport es reduïa al 56 % al centre, al 30 % en el sud i a Crimea (seu de la flota pòntica) i al 18 % en l’est.

El gener del 2014, les protestes van continuar i els manifestants van començar a usar cascos, armilles i fins i tot escuts antidisturbis, improvisats i professionals. Les protestes van desembocar en disturbis. Aquestes també van anar creixent en intensitat, al punt que va haver-hi dies en què molts manifestants continuaven les seves protestes tota la nit, la qual cosa feia impossible el seu desallotjament del lloc per part de les autoritats. A les 8 de la nit del 18 de febrer, després d’un repunt de la violència, la policia va intentar desallotjar per la força la Plaça de la Independència i va haver-hi 26 morts. Després de dos dies de treva, es van produir uns altres 65 morts. I, com no, les impactants imatges de la plaça van donar de manera instantània la volta al món, a través d’Internet i les xarxes socials.

Ni Espanya és Rússia, ni Catalunya és Ucraïna. Però quan comencem a escoltar que cal omplir la Ciutadella i ocupar edificis oficials, quan comencen a aparèixer cartells d’anònims pocavergonyes, com el de la foto de Franco, i, sobretot, quan es posa al capdavant de la policia autonòmica un personatge com el que s’ha posat, no cal pensar que ens estem atançant a l’abisme o que, tal vegada, ja hi hem caigut? Què pretenen els fanàtics que estan ansiosos per començar a tocar tambors de guerra? Que uns catalans s’enfrontin amb uns altres al carrer? Que els mossos acabin a trets amb la guàrdia civil? Que es creï algun màrtir per mantenir la flama sagrada? O, senzillament, que tot segueix sent pur teatre per desembocar en unes eleccions?

Si s’ha de jutjar pels moviments dels qui porten les regnes de l’assumpte, res no pot resultar menys fiable ni previsible. Com tampoc no ho és, de cap manera, l’ambigua consigna de “participar com a mobilització” en el referèndum de Puigdemont, que ningú entén ni comparteix, sinó és en clau dels nacionalistes que volen “liar-la” al carrer. Si això passés, cridaran Podem i Catalunya en Comú a secundar-ho? I no oblidem que molts dels successos luctuosos de la història van començar com una festa. Com per exemple, les que durant tot el mes d’agost se celebraran per tots els pobles de Catalunya, amb orquestra i cantants que demanaran al personal que voti a mà alçada si està a favor o en contra del referèndum i es posi dempeus per cantar Els Segadors. Quelcom tan allunyat de les nostres pràctiques i que, personalment, ja he tingut l’ocasió de presenciar.

(Visited 53 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari