Fa un temps vaig coincidir amb una noia a ioga. Explicava molt ufana que treballava al departament d’Economia de la Generalitat, que en aquells moments estava en mans d’Andreu Mas-Colell. La xicota es vantava que si havia aconseguit la feina era perquè el seu germà hi treballava i l’havia col·locat, perquè allà tot funcionava per cognoms i no per mèrits professionals. Cada vegada que l’escoltava parlar així se’m regiraven els budells i em tornava la ràbia que havia aconseguit eliminar després de la classe. Un dia no vaig poder més i li vaig dir que fes el favor de callar perquè, si seguia provocant-me explicant els desgavells interns del departament, ho escriuria fil per randa citant-la pel seu il·lustre cognom.
L’amistat es va acabar ràpid, però el regust amarg que em va deixar la seva fatxenderia em va durar més. La cremor d’estómac es va intensificar temps després quan em va tocar escriure sobre una polèmica operació immobiliària de la Generalitat beneïda per l’alcalde Trias que s’havia produït al barri. La venda de la modernista Casa Burés a un fons d’inversió per uns tres milions d’euros menys del que havia costat em va deixar molt clar que si Mas havia arribat tan lluny en la vida era pel seu talent per fer negocis. La clarividència empresarial de l’hereu del pujolisme ja havia portat a la ruïna l’empresa de Prenafeta, així que no m’havia d’estranyar que el seu instint mariner confongués anys després Ítaca amb l’abisme on ara estem atrapats.
Per què escric ara del govern dels millors? Doncs perquè ara s’ha sabut que la gestió econòmica de l’executiu Mas va ser tot menys exemplar. Ho constata un informe de la Sindicatura de Comptes publicat recentment però sense gaire ressò a la premsa patriòtica independent. L’estudi posa la lupa sobre la venda d’edificis públics del període 2012-2014 per guanyar liquiditat de forma urgent i reduir el deute que van deixar les desastroses gestions dels tripartits de Maragall i Montilla. El pla dissenyat pel brillant Mas-Colell va comportar la venda d’una quinzena de seus públiques per sota del seu preu de mercat i ens obligarà a pagar quasi 790 milions d’euros en lloguers d’oficines fins a l’any 2034. Gran negoci això de vendre la casa i anar a lloguer.
L’informe de la Sindicatura és demolidor. La majoria dels edificis que es van posar a la venda s’havien comprat entre els anys 2004 i 2010, és a dir, quan els preus del mercat immobiliari estaven pels núvols. Alguns d’ells s’oferien fins i tot per sota del valor de taxació i la falta d’actualització dels inventaris dels immobles fa pensar que la xifra d’edificis malvenuts a preus de riure encara podria ser més alta. Més dades. A finals del 2014, la Generalitat tenia 120 immobles buits que van generar una despesa de poc més de 3 milions d’euros en manteniment. A aquesta xifra, cal afegir-hi prop de 2.000 habitatges, locals i aparcaments buits propietat de l’Incasòl i del Consorci del barri de la Mina. Que la ponent de l’informe hagi estat la síndica Emma Balseiro no em treu la son. La vaig conèixer quan era regidora del PP a l’Ajuntament de Barcelona i aleshores ja era implacable.
Abans parlava de l’alcalde Trias perquè potser sense ell la Casa Burés no s’hauria malvenut tan alegrement. L’edifici era de propietat municipal i havia de ser primer la seu del futur Museu de la Música i després equipament per al barri. Tot va quedar en res i, al final, un opac acord entre governs del mateix color polític a banda i banda de Sant Jaume va convertir la mansió en candidata a seu d’oficines de la Generalitat. L’invent tampoc va poder ser perquè la reforma era molt cara i la crisi ho devorava tot, així que l’edifici va quedar buit i desprotegit davant del vandalisme. El govern català no va pagar a Barcelona els 15 milions d’euros que havia costat la joia catalogada, però el liquidador Mas la va posar a la venda igual amb la benedicció del seu amic Trias.
Hi passo sovint per davant de la Casa Burés, ara convertida en apartaments de luxe amb espais comunitaris exclusius. Les obres faraòniques del majestuós edifici d’Ausiàs Marc venut pel govern dels liquidadors per 12 milions d’euros s’acabaran abans de finals d’any, segons les previsions. Cada cop que veig el casalot se’m torna a regirar l’estómac i penso en la vergonyosa descapitalització del patrimoni de tots i en la necessària assumpció de responsabilitats dels polítics. També penso en els aparcaments municipals rendibles que Trias va vendre a Saba per quatre rals. Per cert, la concessionària acaba de nomenar consellera a Susana Gallardo, la parella de Manuel Valls. Tot queda en família.
