Davant dels membres de la Comissió Assessora de la Generalitat, el president Puigdemont va dir: "Avui és un bon dia per recordar que hem persistit; avui fa 30 anys de l'atemptat d'Hipercor. Si no hagués estat per la persistència, pel valor de tantes i tantes persones i algunes d'elles anònimes, el combat no s'hauria guanyat. I avui podem dir que som més a prop de l'ideal de justícia davant qui intenta laminar la justícia perquè hem persistit. D'aquí a uns anys direm el mateix: hem aconseguit tot el que el poble de Catalunya s'ha proposat perquè hem persistit i no ens vam resignar ni hi vam renunciar". Noranta dues paraules que han estat degudament amplificades, interpretades i criticades. Després, en l'acte de record a les víctimes, el polític gironí es va limitar a demanar perdó per si mai, insititucionalment, no s'havia estat a l'alçada, com així ha estat. El focus de la crítica es va centrar òbviament en les noranta dues paraules en què el president relaciona amb més o menys encert la persistència de la lluita contra ETA amb la del sobiranisme.

Tot i els 30 anys transcorreguts, la ferida d'Hipercor encara no ha cicatritzat, i segurament no ho ha fet perquè les coses no s'han fet prou bé de llavors ençà. Una falta d'encert per la que Puigdemont, i també l'alcaldessa Ada Colau, demanava encertadament perdó en l'escaiença del seu aniversari. Tot plegat, forma part de la lletra petita de la noticia, pel titular es reserva la interpretació de les 92 paraules abans transcrites. La veritat és que, donat que no s'han fet les coses prou bé al llarg d'aquests anys i que la maldestra actuació no ha permès la cicatrització de la ferida, entenc que Puigdemont hauria d'haver estat més caut en les seves paraules, evitant així una polèmica que, desenganyem-nos, era fàcilment previsible i esquivable. Llavors, la ingenuïtat de Puigdemont (vull descartar la mala fe) és, si més no, criticable.


D'altra banda però Puigdemont ha dit el que ha dit, ni més ni menys, i no la interpretació que de les seves paraules alguns han fet. Les 92 paraules de Puigdemont han servit per iniciar una bola de neu que, de mica en mica, s'ha anat fent gran i que al final a un li costa trobar les arrels. En la nova política cada vegada sembla més habitual discutir sobre la interpretació de les paraules i oblidar-se de la literalitat. Llavors, quan alguns com l'Albert Rivera, aprofiten la puerilitat de Puigdemont per fer un totum revolutum afegint-hi també acusacions d'equidistància del nacionalisme amb ETA o la trobada de Carod-Rovira amb la banda a Perpinyà, acaben fent el mateix que critiquen, usar la desgràcia del terrorisme per fer política. Diu Rivera que fins que no va arribar ell a la terra política la Generalitat va ignorar les víctimes, i es queda tan ample.


Les paraules de Puigdemont en un altre context o moment haguessin passat totalment desapercebudes, però ara són munició per la guerra i el president hauria de saber-ho, i la cosa ja està prou alterada com per no comptar fins a cinquanta abans de dir segons què.