Vagi per endavant que no tinc res en contra del periodista Vicent Sanchis, ans al contrari, li admiro subordinades i deixos; de fet, no tinc el gust de conèixer-lo i això, desenganyem-nos, sempre ajuda a mantenir intactes les afinitats. D’altra banda, qui ho sap? de fer-se un concurs internacional, que sembla la millor manera de fer les coses, potser Sanchis hagués guanyat per mèrits propis la direcció de la televisió pública catalana (TV3) i ara escriuríem sobre qualsevol altra mundana qüestió.
Feta l’aclaració, penso que a Sanchis li han fet un flac favor; pitjor no se’l podia nomenar. A les proves em remeto: encara no ha començat a rodar la pilota i el respectable ja el xiula al més pur estil Gomes. De parcial en amunt, la graderia impropera a mansalva; lluny queda la protocol·lària treva de cent dies de cortesia que abans s’oferia als nouvinguts com a mostra inicial de bona voluntat .
Maleït el dia que la candidatura independentista de Junts pel Sí va acordar continuar fent les coses com s’havien fet fins al moment, i, així, repartir-se el pastís periodístic públic. Després de guanyar les darreres eleccions catalanes, en la consegüent partició del botí, PDECat (Convergència) va quedar-se amb la direcció de TV3 i ERC amb la de Catalunya Ràdio, i això, sense voler menystenir la professionalitat dels elegits, poc ajuda a la credibilitat dels mitjans públics que serveixen. La dona del Cèsar, a més de ser honesta, havia de semblar-ho. Ser-ne i semblar-ho, de manera indivisible; ells, prejutjo que ho són, però ho semblen?
Acceptada l’opció independentista com a fugida endavant d’una Espanya rància i irrecuperable, no havíem quedat que es feia per fer-ho millor? La república catalana continuarà assenyalant amb el dit l’amic per damunt del millor? Per continuar fent-ho malament, així com ho fa Espanya, quasi millor ens quedem com estem i ens estalviem un viatge llarg, costerut i estret…
A tot això s’hi afegeix que l’entrada de Sanchis a TV3 ve immediatament després de la impol·luta cobertura que del cas Palau (que esquitxa la vella Convergència) ha fet la televisió pública; un saber fer que es relaciona amb la dimissió per “raons personals” (?) del fins ara cap de TV3, Jaume Peral. Tot plegat ens torna a la frase sobre la dona del Cèsar, la seva honestedat i la necessitat de semblar-ho a part de ser-ne.
Per acabar-ho d’adobar, els capricis del destí han volgut que el bateig de Sanchis a TV3 coincideixi amb el cas Pretòria, que afecta antics prohoms de la vella Convergència, com ara Lluís Prenafeta, i les llengües més verinoses del llogaret s’han apressat a recordar que qui fou fidel escuder del defenestrat expresident Pujol va fer alhora de mentor d’un jove i ambiciós Sanchis, i em ve al cap aquella expressió espanyola “blanco y en botella, leche”; tot i que potser el valencià dirà: “orxata”, ho veurem.
