Resulta inquietant l’absoluta indefinició sobre el país independent que propugnen els nacionalistes catalans. Sembla de sentit comú que els qui es refereixen al nou país esbossin almenys com el veuen i fins i tot tractin d’enlluernar-nos, com Jehová als jueus, amb alguna promesa. Així la gent podria superar la incertesa dominant, fer-se alguna idea del futur, i fins i tot il·lusionar-se, encara que tot fos mentida. És això demanar la lluna en un cove? Saben realment els partits embarcats en el procés què és el que volen? No serà que en realitat els espanta el dia després i per això prefereixen mantenir-se muts?
Donada l’absència absoluta de debat públic, l’autisme dels partits que integren el front independentista i, el que és encara pitjor, els missatges que com un vers perdut fan referència a la Catalunya independent, cadascú s’imagina com bonament pot el futur. Aquisgrà o Sefarad, que diria Jordi Pujol? Una gran Andorra, com responia un jubilat a una pregunta formulada per El País? O un país on les canyes costin igual que a Andalusia, com reclamava agraviada al mateix enquestador una noia de Premià de Dalt?
Artur Mas, en un inèdit exercici de transparència, va deixar caure que la Catalunya independent seria la Dinamarca del Sud, sense especificar perquè i com. I per què no com Israel, on estàs obligat a definir-te en cadascun dels teus actes quotidians, o pitjor encara? “Per viure millor”, postil·la Josep Guardiola (que segurament no viu tan malament), sense afegir ni una coma a l’eslògan. “Tenim la possibilitat de somiar i fer un país del segle XXI, una república, amb valors democràtics, socials, socioeconòmics i culturals. No em preguntis quin país farem, no: quin país faràs tu”, declara in extenso Lluís Llach, parafrasejant a John F. Kennedy. Interpreta, tal vegada, el cantant el segle XXI com una catifa vermella i no més aviat com un càmera dels horrors? I els “valors”, venint d’on vénen, millor ni tocar-los.
No falten, per descomptat, els que, invocant el “bon rotllo”, proclamen que no passarà res, quan en realitat ja està passant i molt. Per exemple, l’infame joc del gat i el ratolí interpatriòtic, que ha reduït el procés a un assumpte de vanitats jurídiques (qualificat de “creativitat” per Mas), la perversió semàntica que ens presenta la realitat en blanc i negre, la immoralitat política de les mitges paraules i les mitges veritats, el silenciament de la majoria social no independentista…
Com no podia ser d’altra manera, per als independentistes la independència és una fi i no un mitjà. El seu horitzó comença i acaba amb la independència. “Després ja ens barallarem”, diuen. Entre qui? Entre els actuals partidaris i contraris a la independència? Entre vencedors i vençuts? Entre els que volen un país d’un color i el que el volen d’un altre? Entre rics i pobres? Entre els que es comuniquen habitualment en català i els qui ho fan en castellà? I, en qualsevol cas, si no passarà res, per què tant furor?
Vivim, encara que als nacionalistes com Donald Trump els costi entendre-ho, en un món interdependent. Tot el que li passa a alguna cosa o a algú ens afecta, segurament molt més del que creiem, als altres. D’aquí la impossibilitat d’una Catalunya entesa com una festa major permanent, a la qual tan proclius són els identitaris. No solament perquè la seva pluralitat ho fa impossible, sinó perquè els altres no ho permetran. Tal vegada pensa la CUP en una Catalunya roja? Comparteixen el PDCat i ERC el seu projecte? O per contra, en un exercici de cinisme, creuen tots que serà més del mateix, però agreujat, i callen?
En qualsevol cas, més enllà dels desitjos, una Catalunya independent tindria moltes paperetes per caure sota les urpes dels Cerberus Sava, KKR, Drago Capital i altres voltors (dels quals alguna cosa saben alguns fills de Pujol), que es dediquen a buscar pepites d’or entre les ruïnes i somien amb trobar territoris aptes per crear paradisos fiscals. Els seus cosins germans de les màfies pures i dures, que ja han trobat aquí un territori confortable per a les seves activitats, tampoc farien fàstics a una Catalunya independent. I en el millor dels casos, una nau més aviat petita, fràgil, desemparada.., com seria una Catalunya independent, poc pot esperar de la navegació per un mar més aviat procelós i infestat, literalment, de taurons.
Quan Jehová va treure als jueus d’Egipte, va prometre portar-los “a una terra bona i espaiosa, a una terra que raja llet i mel”, que no era com la d’on van sortir. “Allà, va dir Déu, vostès plantaven les seves llavors i havien de regar-les com es rega un hort. En canvi, la terra que anireu a posseir és terra de muntanyes i de valls, regada per la pluja del cel”. Però quan van tornar, 2.000 anys després, es van trobar una terra estèril.
