Catalunya viu -des de fa anys, dècades i segles- sota la síndrome Guruceta. Recordem: José Emilio Guruceta era aquell àrbitre de futbol que, en un partit de quarts de final de la Copa del Generalísimo de l'any 1970, va xiular a favor del Real Madrid un penal inexistent, ja que la falta del defensa Quimet Rifé va ser dos metres fora de l'àrea del FC Barcelona. La indignació que va provocar aquesta errònia decisió arbitral va ser monumental i ha passat als annals del barcelonisme com una mostra paradigmàtica del tracte de favor que considerem que ha rebut sempre el Real Madrid del poder federatiu i polític central/centralista.

L'escàndol Guruceta es pot extrapolar a altres àmbits i a altres moments de la nostra història. Aquest sentiment d'injustícia i de maltracte -que es va iniciar l'any 1412 amb la polèmica resolució del Compromís de Casp per triar el successor del rei Martí I l'Humà, que va morir sense descendència dinàstica- és el motor històric del nacionalisme català. La sensació i la certesa que des de Madrid juguen brut i s'aprofiten de la nostra bona fe congènita formant part d'Espanya –pacte segellat amb el matrimoni dels reis Ferran el Catòlic i Isabel de Castella l'any 1469- és el factor que dona ales a l'actual onada independentista, com abans va ser-ho de les guerres, guerrilles i aldarulls que s'han succeït des d'aleshores.

Episodis, des del nostre punt de vista, inexplicables, com la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar la reforma de l'Estatut de Catalunya, després que fos aprovada pel Congrés dels Diputats i ratificada en referèndum per l'electorat català, han exacerbat la síndrome Guruceta. Quelcom semblant passa amb el greuge del finançament de la Generalitat, quan ens comparem amb l'avantatjós règim foral que tenen el País Basc i Navarra, vinculat a la sanguinària ofensiva terrorista d'ETA durant els convulsos anys de la transició postfranquista, que va condicionar la redacció de la Constitució vigent.

La dura persecució judicial dels líders polítics que van organitzar el simulacre del referèndum de l'1-O i van protagonitzar la falsa declaració d'independència al Parlament també és una altra gurucetada. El càstig a la falta, com en el cas de Quimet Rifé, és desproporcionat i, en espera de les sentències als procediments sumarials en marxa, les ordres de presó incondicional són una exageració que alimenten i justifiquen el discurs del victimisme, que només genera -com constatem- impotència, ràbia, tristesa i frustració en una part respectable de la societat catalana.

L'arquitectura constitucional del 1978 confereix al cap de l'Estat, l'actual rei Felip VI, el paper d'àrbitre i a ell li pertoca crear les condicions perquè els catalans -en el seu conjunt- ens puguem considerar ciutadans de primera i en igualtat amb la resta d'espanyols. Reconstruir la destrossa perpetrada amb l'article 155 i restablir la confiança esquinçada entre la Catalunya irredempta i l'Espanya democràtica són tasques difícils i delicades, però que cal abordar tot seguit, a un cantó i a l'altre, des de la generositat i l'amplitud de mires.

El tan criticat poder judicial és, al cap i a la fi, l'òrgan que interpreta i aplica la legislació que emana del poder representatiu del Congrés dels Diputats i del Senat i és en aquestes cambres –sota l'impuls del cap de l'Estat- on s'han de generar i acordar les modificacions constitucionals i legislatives que guareixin i esborrin, per sempre més, la síndrome Guruceta. És absurd i anacrònic que fets que s'enfonsen en el passat i que van protagonitzar persones que ja no hi són determinin negativament –i de quina manera!- la nostra vida present i el futur de les noves generacions de catalans. Tenim, si volem i ens ho proposem, un gran pervenir per davant en el marc de la península Ibèrica i de la Unió Europea, però primer ens hem d'espolsar tots els fantasmes del passat que ens encadenen i ens immobilitzen.