A Catalunya hi ha un tema tabú que escapa al debat democràtic: el dels sous estratosfèrics que s’ha assignat la classe política i que són, objectivament, desmesurats i immorals per al conjunt de la societat. Des de l’any 2010, amb l’arribada d’Artur Mas al poder, el deute de la Generalitat -tot i les brutals retallades i privatitzacions perpetrades- ha pujat vertiginosament, passant dels 35.000 milions d’euros als 75.000 milions i la qualificació del nostre deute públic que fan les agències internacionals de rating és l’equivalent al bo escombraria.
Amb el repunt de l’economia, l’atur a Catalunya ha baixat al 15% de la població activa, però més del 80% dels contractes que es fan són temporals i de curta durada. El salari brut mitjà que cobra un treballador català és de 24.500 euros anuals i el PIB per càpita no arriba als 28.000 euros.Per posar un exemple que ens resulta molt proper: el salari brut mitjà a França és de més de 38.000 euros anuals.
En canvi, els sous que cobren els nostres polítics, els endollats de confiança i la cort d’assessors que parasiten les institucions catalanes -la Generalitat, però també les empreses públiques, les diputacions, els consells comarcals i alguns ajuntaments-, dupliquen, tripliquen, quadrupliquen, quintupliquen i sextupliquen els salaris que cobra la immensa majoria dels treballadors catalans. Per què aquesta abismal diferència? Quins mèrits acreditats tenen aquests vividors de l’erari públic?
Ja us ho dic jo: en la seva majoria, cap ni un. Tenim una classe política, en general, molt mediocre i incapaç de tirar endavant el país, per manca de preparació, de convicció i d’idees. Això sí, s’autoadjudiquen uns salaris que els permeten viure la mar de bé, molt per sobre dels seus veïns… i qui dia passa, any empeny. Arriben les vacances per a la majoria de la població i, sense cap mena de dubte, la nostra elit política i institucional les passarà a tutiplén. I això és profundament injust i decebedor.
Us deixo uns quants exemples de les penques que gasta tota aquesta colla:
*El president Carles Puigdemont cobra 145.470 euros anuals
*Un conseller de la Generalitat cobra 109.663 euros anuals
*La presidenta del Parlament, Carme Forcadell va cobrar l’any passat 147.762 euros
*El diputat Lluís Llach, que viu en un vaixell al port de Barcelona, es va embutxacar l’any passat 81.487 euros de l’erari públic
*La presidenta en funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) cobra 108.750 euros i un conseller d’aquest ens, 105.061 euros
*El director de TV3, Vicent Sanchis, cobra 108.000 euros anuals, el mateix que Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio
*La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, s’emporta 99.500 euros anuals
…i així podríem continuar amb els més de 1.000 càrrecs, electes o no, que tenen uns sous de nassos, absolutament allunyats de la realitat dels carrers i places de Catalunya, i que mai en la seva vida haurien somiat cobrar pel seu currículum professional. Els qui són a l’oposició, com que també mamen, callen. I els mitjans de comunicació, com que també suquen, xiulen davant d’aquesta escandalosa indignitat.
Això no és la “revolució dels somriures”. Això és la “revolució dels centmileuristes“, que lluiten desesperadament per mantenir aquest mòmio fastigós que ells mateixos han creat a costa dels pressupostos públics i que, a sobre, tenen la barra de manipular la gent perquè els faci costat en la seva causa per conservar el “modus vivendi“.
Visca el procés…i que duri! Bones vacances!
