La degeneració de la vida política catalana ha arribat a la seva màxima expressió amb la contractació per la Xarxa Audiovisual Local (XAL), un organisme depenent de la Diputació de Barcelona, de Marcela Topor. Per aquells que no ho sàpiguen, Marcela Topor és l'esposa del president de la Generalitat destituït, Carles Puigdemont.

El contracte de la XAL l'ha signat Francesc Pena, el seu conseller delegat, un exbancari de Taradell que, sense cap mena d'experiència en el sector mediàtic, va ser col·locat en aquest càrrec pel seu gran amic Francesc Homs, pel fet que són del mateix poble. I és que aquest és el seu únic mèrit conegut i demostrat: ser de Taradell.

Francesc Pena és un exponent de l'endollisme partidista i la seva gestió a la XAL ha estat un absolut desastre, que només ha aconseguit silenciar gràcies a les oneroses campanyes de publicitat que paga als mitjans de comunicació de Catalunya, en especial els digitals. Entre altres proeses, Francesc Pena es va carregar COM Ràdio i va instaurar el terror de la guillotina a la redacció, liquidant tots els rojos o sospitosos de ser-ne, un episodi de neteja ideològica que ha passat als annals de la infàmia de Catalunya.

Aquest sinistre personatge ha contractat, amb diners públics, Marcela Topor perquè faci un programa setmanal de tertúlies en anglès de dues hores de durada per la bonica quantitat de 6.000 euros mensuals. Amb tots els respectes per Marcela Topor i la seva trajectòria professional: ella no és anglesa nadiua i els 6.000 euros mensuals que li paga la XAL no tenen cap altra explicació que sufragar-li les seves despeses de manutenció, les de les dues filles del seu matrimoni amb Carles Puigdemont i de la casa que van comprar, amb hipoteca, al camp de golf de Sant Julià de Ramis (Gironès).

Per descomptat, no hi ha cap altre treballador de la XAL que s'embutxaqui tants diners per vuit hores mensuals de feina. Marcela Topor va ser contractada a finals de desembre fins al pròxim mes de juny. Som a mitjans de març… i encara no s'ha emès cap programa!

Es tracta d'un inaudit cas de morro que retrata la putrefacció final del sistema pujolista, del qual Carles Puigdemont n'és l'últim relleu. Salvant totes les distàncies, la república de Waterloo és com la folklòrica i efímera república de Saló que va marcar la decadència i el naufragi del règim feixista de Benito Mussolini a les acaballes de la II Guerra Mundial.

Òbviament, jo no desitjo que Marcela Topor i les seves filles passin gana. Prou pena tenen ja amb l'esbojarrada decisió del seu marit i pare de deixar-les a l'estacada per marxar a viure a Bèlgica una aventura imaginària d'adolescent. A les comarques de Girona, prop de casa seva, hi ha moltes maneres de guanyar-se dignament la vida, amb un salari correcte, sense necessitat de perpetrar aquest atracament ridícul i ignominiós a compte dels pressupostos de la Diputació de Barcelona, amb la complicitat del sicari Francesc Pena.

De Carles Puigdemont em sobten el seu egocentrisme malaltís i el vessant de pijo que exhibeix. Periodista de formació, sempre ha aspirat a un estatus de nou-ric i ha intentat mimetitzar les maneres de viure de l'alta burgesia, tot i la seva modesta condició social. La compra del xalet del camp de golf de Sant Julià de Ramis i la casa espaterrant que ha triat com a residència de lloguer a Waterloo fan evident aquesta estrambòtica pulsió del quiero y no puedo que marca la seva existència.

En comptes d'emmirallar-se en l'austeritat dels seus antecessors en el càrrec de president de la Generalitat, Carles Puigdemont s'ha comportat sempre com un reietó. "A la dona i a les nenes, que no els falti de res", és l'argument que s'amaga darrere dels 6.000 euros mensuals que cobra Marcela Topor a la XAL. Fins i tot el seu idolatrat Jordi Pujol –malgrat la fortuna que després s'ha descobert que amagava a Andorra- sempre va viure de manera franciscana, mai no portava un duro a la butxaca i es feia acompanyar en el cotxe d'amics i pilotes del seu partit.

Davant la intervenció i el bloqueig dels comptes de la Generalitat, la Diputació de Barcelona –que és una institució rica i allunyada dels focus de l'actualitat política- s'ha convertit en el refugi de les clavegueres convergents. Per aquí es paguen factures i serveis inconfessables que abans anaven a càrrec del 3% o d'altres institucions, com l'Ajuntament de Barcelona en l'etapa de Xavier Trias.

Si a la Diputació de Barcelona hi hagués una oposició com cal que fiscalitzés les despeses de la institució que presideix Mercè Conesa i exigís una acurada administració dels recursos públics, escàndols com el que protagonitzen Francesc Pena i Marcela Topor serien impensables. Però, amb honroses excepcions, la Diputació s'ha convertit en una ubèrrima menjadora que aprofiten els partits polítics per col·locar assessors, cobrar dietes faraòniques i manipular les subvencions.

En comptes d'anar a Òmnium Cultural i fer el ridícul, la Guàrdia Civil –sota la direcció de la Fiscalia i amb l'aval de la magistratura- hauria d'entrar a la Diputació de Barcelona i sanejar les fètides clavegueres que s'hi amaguen. Una raó de més per suprimir aquesta anacrònica institució que alguns partits, com CDC/PDECat, ERC o la CUP, volen carregar-se des de fa anys.., però que un cop hi arriben i toquen poder se n'aprofiten descaradament.

Marcela Topor em sembla una dona raonable, que defuig la sobreexposició mediàtica i les polèmiques públiques, per por que les seves filles en surtin esquitxades. Per això faria bé de renunciar immediatament al programa de la XAL i al contracte dels 6.000 euros/mes que li ha regalat Francesc Pena. Estic convençut que les 940.000 persones que van votar el seu marit el passat 21-D aplaudirien aquesta decisió. La resta, també.