Cada persona que arriba a casa nostra mirant de tirar endavant la seva vida du al darrere una història diferent i té al davant un futur per descobrir. La història de la humanitat és la dels moviments de persones d’uns països als altres. N’hi ha que, de fet, són el resultat de l’arribada de gent d’altres racons del món, a vegades molt llunyans.

Sovint la gent no es mou per voluntat pròpia sinó perquè no li queda cap altre remei. És el cas de les persones que qualifiquem com a ‘refugiades’; és a dir, aquelles que fugen de casa seva perquè la seva vida, salut, dignitat i seguretat estan en perill. Distingir entre persones refugiades i migrades no és sempre ni fàcil ni adequat.

Entre l’1 de gener i el 5 de setembre de 2018 es van ofegar, com a mínim, 1.565 persones intentant arribar a Europa. D’aquestes, 329 volien accedir-hi a través de territori espanyol.

Però un cop a Europa la vida no és gens senzilla per la gran majoria de les persones que hi arriben. El documental ‘La meva pell’ és el relat de vuit dones valentes, amb arrels, identitats, orígens i sabers diferents. Han vingut de Síria, el Marroc, Hondures, Ucraïna, Gàmbia, Xile, Brasil i Nigèria, han viscut l’experiència del fenomen migratori en primera persona i, un cop aquí, han de vèncer la doble discriminació que pateixen com a dones i com a migrants.

“La meva pell” és un documental de l’associació SICOM-Solidaritat i Comunicació que reivindica el dret a migrar. Podeu conèixer aquestes vuit dones si us animeu a assistir a alguna de les projeccions previstes els propers temps, la primera aquest mateix dilluns 19 de novembre, a les 20 hores, al cine Maldà, de Barcelona. Si feu tard, trobareu més informació a http://www.sicom.cat/blog/projeccions-la-meva-pell/

La pell de les persones té colors i tonalitats diferents però totes tenen dret a ser tractades com a tals, les que intenten travessar el Mediterrani amb pasteres fràgils, les que volen arribar als Estats Units caminant milers de quilòmetres per Centreamèrica o les que vivim a Barcelona o Nova York.

‘La meva pell’ ens ho recorda.