Com els autors de la pedra filosofal (que creava elixir de vida i transformava qualsevol metall en or pur), els mags del procés han aconseguit, després de múltiples anades i vingudes, artificis i encantaments, la proesa de reduir-ho tot al groc. Un color malastruc, de la mala sort i la maledicció al món de l'escena. Precisament, on es representa la comèdia catalana.

Tenint en compte el cúmul de volteretes que ha protagonitzat el procés, no és tasca fàcil visualitzar el seu gènesi. Però, en qualsevol cas, ningú posa en dubte que el seu brou de cultiu va ser el patriotisme, tou o dur, històric o recentment estrenat, explícit o implícit. Així, esbrossant mala herba ideològica, el projecte va anar obrint-se camí fins a desembocar en el de la "independència", programa màxim del nacionalisme. I la paraula màgica, com en el Gènesi, es va convertir en verb i el verb es va fer carn, i va habitar entre nosaltres.

Definit el producte, amb el seu corresponent packaging, es va portar al mercat i aquest no va respondre a les expectatives. Al Moisés que prometia portar al poble escollit a la terra promesa se li va quedar cara de póker. I es va tornar a la càrrega, ara tots junts en unió. I la cosa va tornar a punxar, malgrat la tan favorable llei electoral, de la inestimable col·laboració de les "entitats", de la complicitat dels mitjans de comunicació públics i, en fi, fins als ingents mitjans i oportunitats que brinda el control de les administracions públiques a la causa.

Per estimular el mercat, el Gabinet Fosc (Mas, Madí, Soler i Vendrell) i els seus socis van invocar la "creativitat", de la qual s'ufanava Artur Mas i que, en definitiva, es concreta en la implementació de tècniques de màrqueting, tan simples com les què s'utilitzen per vendre detergents. Així, comencen a encunyar-se i a difondre missatges elementals i presumptament innocents com "votar és normal" o "nou país", intercalats amb una mica de sal grossa, com "Espanya ens roba".

Al fil dels esdeveniments, la cosa va metamorfosejant-se fins a desembocar en un reguitzell que res sembla tenir a veure amb la independència. Democràcia, república, llibertat dels presos "polítics", o llibertat a seques… són els eslògans que semblen suplantar als anteriors, però que, en realitat, no fan sinó emmascarar-los, perquè darrere, en el subconscient semàntic, batega sense descans el de la "independència". Tot es remet a ella, encara que canviï de nom. Però, ja se sap, una cosa és la mercaderia i una altra la manera de vendre-la.

Com que no hi ha combat sense enemic, en paral·lel, es va construint i disseminant un frankenstein espanyol. "Monarquia", "dictadura", "maltractament"… Tot és poc per dimonitzar Espanya, que copiant el succeït a Euskadi és rebatejada com a "Estat". Cosa que allí va arribar al deliri en ser substituït per "península". "Vaig a la península", deia el nacionalista hiperventilat quan, per exemple, viatjava a Saragossa. Cosa que va dirigida, esclar, contra els què a Catalunya se senten també espanyols.

Aquesta metamorfosi, basada a tergiversar el nom de les coses i les coses mateixes, no és més que enganyifa de la pitjor espècie. És a dir, mentida. I la mentida en política, en contra del que alguns poden creure, és una profunda immoralitat, una corrupció moltíssim més nociva que la que té a veure amb la butxaca. Mentida que, fet i fet, ha estat reduïda al groc pels mags del procés. Color que, com el taronja pels energúmens del Maidan, simbolitza tot l'artifici, des de la pulsió identitària, fins al supremacisme explícit, des de l'odi a Espanya –i, de pas, a més de mitjana Catalunya- fins a la desvergonya de l'1-O. Que sàpiga, en fi, tot bitxo vivent, des del veí fins al transeünt, que "jo sóc dels meus". Identificació que, tal com estan les coses, solament contribueix, com les banderes, a furgar en la ferida. Però que sàpiguen també els del groc que tampoc és descartable que aquest color, com creuen els còmics, potser pugui estar anunciant el més absolut fracàs de tota l'obra.

(*) Escrit en la jornada de reflexió del 21-D, que no estaria malament practicar-la de tant en tant, més enllà de les eleccions, per parar-nos a pensar una mica sobre qui som, d'on venim i on anem.