No hi ha enquestes sobre els motius que indueixen a gent de Catalunya a posar-se un llaç groc a la pitrera, al costat del cor, i, si n'hi ha, no es fan públiques. Potser és que el gest no té significat, però també podria ser que darrere d'aquest adminicle s'ocultin nombroses i inconfessades intencions.

Formalment, el llaç groc i la seva metamorfosi ad infinitum en bústies, passos de vianants, arbrat, bústies, tanques, contenidors, etc. etc. etc., és per reclamar la llibertat de les persones detingudes en relació amb els successos d'octubre del 2017. Com el Euskal presoak etxera" (Presos bascos a casa), repetit pel nacionalisme d'obediència etarra durant dècades, podria entendre's que el llaç groc està dirigit sobretot als jutges, que són els qui decideixen els empresonaments. Cosa que, en clau nacionalista, apuntaria més aviat al dimonitzat Estat, totum revolutum en el qual hi cap fins i tot la mateixa Generalitat.

No obstant això, poder judicial, govern, Estat… són abstraccions i, en conseqüència, no tenen ulls. La seva percepció del missatge que transmet el llacet és més aviat indirecta i, en conseqüència, tendeixen a fer oïdes sordes. Cosa que no resulta possible en l'espai públic, anegat de groc. Aquí, vulgui's o no, la ciutadania en general es veu obligada a percebre de manera extraordinàriament redundant l'alerta del llacet. I això, quan adquireix una dimensió com la què ha adquirit, pot convertir-se en obsessiu.

En qualsevol cas, el llacet i els seus derivats grocs fan referència als presos, però no a tots. Solament als "nostres", als de la causa nacionalista, perquè fins i tot en això dels presos existeix la propietat. Hi haurà, sens dubte, els qui, animats per les virtuts teologals, se sumen per caritat al sofriment dels detinguts i demanen el seu alliberament. També, entre els qui diuen ser partidaris de la democràcia radical, victimistes i gent bona en general, hi haurà proclius al groc. I segurament, un nodrit grup també pertanyerà a això de "¿Dónde va Vicente? Donde va la gente".

De totes maneres, cal tenir en compte que la dels presos és una causa derivada, parcial o com se n'hi vulgui dir, d'una altra principal, que és la independència. I això és el que, en definitiva, transmet el groc: la comunió amb la causa nacionalista. Els presos -igual que els eslògans de la democràcia, votar és normal…- generen adhesions induïdes, engreixen indirectament l'assumpte. I, sobretot, el que fa és mantenir encesa la flama sagrada de la mobilització. I també perquè aporta liquiditat a les arques de l'ANC, Òmnium i similars.

Però com que no hi ha ying sense yang, resulta que la passió generada pel groc també pot resultar un obstacle pels qui, en el terreny de joc nacionalista, fugen com a ànima que s'enduu el diable de ser titllats com a traïdors quan, en realitat, tracten de refredar el tema. Ja se sap, en fi, que no resulta fàcil estar a missa i repicant.

El llaç groc, que autodefineix la comunitat nacionalista i els companys de viatge, distingeix doncs als escollits dels que no ho són: la part de la societat, diguem-ne civil, que no combrega amb la causa i està fins al capdamunt del llaç groc i d'allò que representa. La part de Catalunya que aspira, per exemple, al fet que l'alcaldessa de Barcelona, en comptes de posar-se també el llaç groc (amb la qual cosa posa de manifest de quin costat es troba), demani treure'l i tornar a vestir de paisà. Perquè aquesta és l'obligació d'una alcaldessa.