La fam i les ganes de menjar

Entre les múltiples aberracions que ens està oferint el procés, brilla amb llum pròpia el flirt de l’extremaesquerra amb el nacionalisme. Qüestió no menor, en la mesura en què contribueix a promoure l’enorme confusió regnant i, en definitiva, a legitimar la fugida endavant de Junts pel Sí i la CUP, amb Puigdemont al capdavant.

A primers del juny passat, el corrent Esquerra Anticapitalista de Podemos va emetre un comunicat inequívoc: “Recolzem el referèndum de l’1 d’octubre i cridem a tota l’esquerra de l’Estat espanyol a organitzar la solidaritat amb els drets democràtics del poble català”. És això producte d’alguna transubstanciació política? Ha caigut del cavall Miguel Urbán? Podria ser conseqüència d’una visita a Lourdes? No, per descomptat. Simplement, creuen que Catalunya és la baula feble de la cadena del poder i, en conseqüència, cal insistir per aquí perquè es trenqui.

Respon aquest reflex a esquemes molt vells de l’extremaesquerra i, en conseqüència, no té res d’estrany que hagin estat incorporats amb entusiasme al catecisme esquerrà. “S’ha encès la metxa que ho farà explotar tot”, proclamava enfervorit un activista de Podemos davant l’espectacle de la mobilització nacionalista. Algun altre, anava més enllà: “Amb l’1-O, el procés, el nacionalisme, han estat desbordats per la lluita al carrer. Ara es lluita per la democràcia”. O sigui, allò del canvi de naturalesa de les coses en el fragor dels fets, fins a la revolució.

Pulsió vella, vellíssima, on n’hi hagi i, per descomptat, una preocupant ceguesa, sordesa i una mica més per no veure, escoltar o entendre el que s’està dient al carrer. Però, clar, com al periodista compulsiu (i mentider) que no entén com la realitat pot espatllar-li una estupenda notícia, l’esquerranisme (entès, com el que és: malaltia infantil de l’esquerra) no pot suportar que la crua realitat política a Catalunya negui de pla els preciosos esquemes que tant acarona i que potser tant li ha costat elaborar.

És tan gruixut el frau organitzat pel govern de Puigdemont, els partits que el sustenten i les entitats que el nodreixen, que l’esquerranisme, en alguns casos, reconeix que l’1-O no compleix els requisits exigibles en qualsevol consulta. Però ho fa sotto voce, mentre criden en veu ben alta, per exemple, a “participar de les mobilitzacions”. És a dir, fer el joc als nacionalistes. Perquè d’això es tracta, en definitiva. A costa, fins i tot, de ser esbroncats i insultats pels mateixos que van a recolzar. Així són les coses: quan un camina entre Scila i Caribdis, passa que per a alguns ets dels altres i viceversa.

Mentrestant, el nacionalisme, content, continua engreixant-se en veure com s’ajunten la fam amb les ganes de menjar. Mai millor dit pel que fa a l’esquerranisme. Estructuralment marginal, frustrat, reduït al paper que se li assigna a la mosca collonera (malgrat sentir-se posseïdors de la veritat i només la veritat) perd l’oremus davant la gent mobilitzada. I així ens va.

(Visited 47 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari