El neorepublicanisme nacionalista català (versió Crida), que aparenta ser-ho de tota la vida, xoca de cara amb les seves pràctiques, pròpies de les monarquies electives. “El monarca que estava governant -diu d'aquestes Wikipedia- escollia el seu hereu (fill, filla, germà, germana, o un altre parent), triat durant la vida del monarca, mentre aquest fos capaç d'exercir la seva influència, per dirigir l'elecció al resultat desitjat”. Ens sona?

Sense tallar-se un pèl, això és el que va fer Jordi Pujol quan va designar successor polític al seu fill Oriol Pujol Ferrusola. Amb això, va estrenar dinastia política, a l'estil Kim Il-sung, Háfez al-Ásad i Joseph Kabila. Però no ho va fer de manera directa com aquells, sinó a través de persona interposada. Col·locant per davant a un comodí, que en aquest cas va ser Artur Mas. Per què? Per mantenir les formes o potser amb la idea d'habilitar un recanvi davant l'eventualitat d'una ensopegada, com així va acabar passant?

Ja se sap, el dauphin Oriol va caure en desgràcia per una vulgar martingala de corrupció i l'intercalat Mas va aprofitar la drecera per entronitzar-se. Els somnis de Pujol pare que, segons es va dir, giraven entorn de la idea de ser nomenat ell mateix president d'honor del partit, mentre Mas ocuparia la presidència (més representativa que executiva) i Oriol Pujol es quedava amb la secretaria general, se’n van anar en orris. No endebades, Jordi Pujol venia canalitzant des de feia temps la carrera política del seu fill i successor. Cosa d'un altre costat natural en l'amo, sempre propens a la reproducció del llinatge i els privilegis que això comporta.

Mas no solament es va erigir en meritori successor del fundador de la dinastia, sinó que es va esforçar a donar-li valor afegit, amb mandíbula de ferro. El seu furor liberal i escasses virtuts polítiques van acabar fent-lo rodolar per la baixada del desprestigi. I, com a resposta, va decretar l'independentisme del seu partit, que mai havia traspassat la línia vermella de l'autonomisme. I amb aquest bagatge, es va fotografiar, emulant al profeta Moisès, amb la vista posada en la majoria absoluta.

La cosa va punxar i amb això va començar a extingir-se el seu estel. Però, aferrat al comandament, Artur Mas es va resistir com un gat panxa enlaire a donar pas a qui pogués succeir-lo i va acabar “fent un pas al costat”. És a dir, aparentant que se n'anava, sortint del primer pla, però amb l'evident intenció de tornar al timó a la menor ocasió. El substituïble, en aquest cas, va ser Carles Puigdemont, un fosc secundari que, aparentment, obeiria les ordres del cap de debò.

Però la vida no perdona. Puigdemont, l'aparent fiduciari de Mas, va empunyar el ceptre, va organitzar la seva pròpia cort i es va llançar a la sorra, amb sorprenent entusiasme. Havia de demostrar que deixaria petits als seus predecessors i així ho va fer. A costa de qualsevol escletxa, no ja de respecte democràtic, sinó de sentit comú. La funció va acabar com ja se sap i el mecanisme successori ha tornat a reproduir-se, aquesta vegada en la persona de Quim Torra.

També Puigdemont s'ha fet a un costat, però potser escaldat pel que amb ell va voler fer Mas, sembla seguir tallant el bacallà, a costa de desencadenar una esgarrifosa esquizofrènia en la política catalana. Amb un president “in pectore”, que mou els fils del guinyol des de la distància, i un altre que ho és tal com Déu mana. O sigui, una pugna successòria que, interessadament, es revesteix de legitimitats duals.

Mentrestant, cal per exemple preguntar-se si aquest ordre de coses té quelcom a veure amb la democràcia tal com hem vingut entenent-la o és, per contra, la seva antítesi. Quan, com en la cançó de Paquita la del Barrio (Tres veces te engañé), els líders nacionalistes redunden en unes pràctiques successòries tan impresentables com les què duen a terme, solament ens queda concloure que el seu tarannà, a més de rabiosament autoritari, constitueix un autèntic perill per tots i cadascun dels pobladors de Catalunya.

En fi, interessats a entrar en profunditats en això de les dinasties, no us perdeu La visita del metge de cambra, en el qual Per Olov Enquist explica de quina manera s’idiotitzava, literalment, als reis europeus al segle XVIII, mitjançant sistemàtics i cruels procediments, amb l'única intenció que no exercissin com a tals. Una reflexió sobre el poder, que alguna cosa té a veure amb el que expliquen Hannah Arendt i Jonathan Littell. I també, d'alguna manera, en com les gasten les nostres dinasties locals.