Ja fa més de tretze mesos que la majoria independentista ens va fer viure al Parlament de Catalunya aquelles sessions tan lamentables dels dies 6, 7 i 8 de setembre de 2017. Segons proclamen des dels rengles del secessionisme, d’aleshores ençà Catalunya va quedar “desconnectada” de tota la legalitat de l’Estat de dret democràtic i social que és l’Espanya contemporània, membre de ple dret de la Unió Europea i de tota mena d’organismes internacionals. La realitat, però, és molt diferent: és Catalunya la que viu i pateix una desconnexió real d’ella mateixa; la Catalunya virtual, aquella que durant anys i panys ens han imposat, ha topat amb la crua realitat de la societat catalana actual i n’ha quedat desconnectada.
Més de 160.000 ciutadans de Catalunya pateixen esperant a les llistes d’espera de la sanitat pública catalana, que aquests últims anys ha patit una caiguda del 27% en els seus pressupostos i ha perdut la consideració d’excel.lència que havia tingut. A causa d’aquestes retallades pressupostàries tan dures, ara ens falten milers de professionals sanitaris i doblem ja la mitjana espanyola de la taxa de les llistes d’espera. Quelcom semblant passa en el camp de l’educació, amb més de 20.000 alumnes obligats a estudiar en barracons, com ha passat els últims anys de caiguda constant d’inversió també en aquest sector.
Ben lluny dels somnis d’una inexistent Catalunya virtual i màgica, d’aquella república irreal que uns s’afanyen a defensar a cops als carrers sense ser conscients que no va ser ni tan sols proclamada, l’autèntica realitat de Catalunya és ara una tragèdia.
A la Catalunya real hi ha 388.344 ciutadans a l’atur i, quelcom que em sembla encara més greu, un terç d’ells -és a dir, prop de 130.000- no perceben cap ajuda ni subsidi. A la Catalunya real hi ha un milió i mig de ciutadans que sobreviuen en risc real de pobresa. A la Catalunya real un de cada tres menors de 16 anys d’edat creix i viu en risc de pobresa.
Aquesta és l’autèntica desconnexió de Catalunya: la d’un país real i concret, amb amplis sectors socials colpejats amb gran duresa per les conseqüències dramàtiques de la crisi financera i econòmica, i un altre país inventat, simplement màgic, que només existeix en la imaginació delirant d’alguns. Aquesta imaginació que ha confegit un relat i un full de ruta que no han tingut en compte la realitat tossuda i constant d’una societat col.lapsada.
Aquest hivern a la Catalunya real prop de 350.000 famílies no tindran recursos econòmics suficients per poder escalfar les seves llars. Tot i amb això, com que aquesta realitat tan crua i concreta no s’adiu gens amb la d’aquella Catalunya virtual inventada pel relat del Govern de la Generalitat i dels mitjans de comunicació i propaganda al seu servei, no ha gastat el 40% de la partida pressupostària consignada per intentar lluitar contra la pobresa energètica.
Els desnonaments continuen, implacables i imparables. A la Catalunya real n’hi ha quasi 4.000 cada any, a raó de més de deu desnonaments diaris. Però això tampoc importa ni interessa a la Catalunya màgica: fa vint anys que el nombre d’habitatges socials està estancat. De la mateixa manera que, vés per on, amb una Catalunya real socialment tan estressada i col.lapsada, el Govern de la Generalitat, instal.lat permanentment en la seva Catalunya irreal i inventada, només ha atorgat a prop de 5.000 ciutadans la renda garantida de ciutadania, que tanmateix ha estat denegada a unes 70.000 persones que també l’havien sol.licitat.
La Catalunya real ha desconnectat de la Catalunya oficial i institucional, entotsolada permanentment en el seu interminable i insuportable discurs irreal i màgic, un soliloqui sol.lipsista que sembla no tenir aturador. La inversió estrangera a Catalunya ha caigut el 41%, mentre ha crescut al conjunt d’Espanya, especialment a Madrid i també a València. Per si no n’hi hagués prou, durant aquests tretze últims mesos gairebé han traslladat la seva seu social o fiscal unes 4.000 empreses -en concret 3.854, segons informen els registradors de la propietat, tot i que el Govern de la Generalitat diu que només han estat 2.500, com si se’n vantés.
Un dia o altre, més aviat o més tard -i millor que sigui ben aviat-, algú haurà de comparèixer i retre comptes públicament davant la Catalunya real. Perquè tot té un límit, i aquí aquest límit ha estat superat amb escreix.
