Hi havia una cançó de Gabinete Caligari amb una tonada inoblidable que deia: “La culpa fue del chachachá, / sí, fue del chachachá, / que me volvió un caradura / por la más pura casualidad”… A toro passat, la candidata del PSOE a Andalusia i presidenta en funcions, Susana Díaz, s’adona que la culpa de tots els seus mals va ser del txa-txa-txa, ara anomenat independentisme català. “La que estava equivocada era jo al no voler parlar de Catalunya”, resa ara la socialista. I tan ampla. No negaré que aquest ‘Procés’, a vegades de nyigui-nyogui, no hagi atiat més d’una bèstia, però el que li vindria bé a Díaz és fer una mica d’autocrítica. Com el pop, la política andalusa ha soltat la tinta en defensa pròpia, així s’estalvia el pertinent examen de consciència, i de passada molesta Pedro Sánchez, defensor a ultrança de no barrejar pomes amb peres. I ara malda per aconseguir el suport taronja –aquell partit que Gabriel Rufián anomena ‘hacendado’ del PP, i que no acaba d’arribar enlloc, però que s’hi aproxima perillosament.
Mal que em pesi, el gran guanyador de les eleccions andaluses ha estat Vox i, això, ens agradi més o menys, és una pèssima notícia, de mals incalculables. Tot i ser certa, em fa posar malalt la frase tan utilitzada aquests dies, que diu: Han vingut per quedar-se. Sona a relat de terror. I, fent un modest homenatge als Gremlins, afegiria: No els donis menjar ni els mullis passada la mitjanit.
Entre altres perles, els que han vingut per quedar-se diuen: "Suspensió de l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme"; "La guerra civil la va provocar un partit que segueix existint actualment amb les mateixes sigles: el Partit Socialistes Obrer Espanyol"; "Franco era un personatge històric al qual estimen molts espanyols i odien molts altres. Cal assumir la història sense ressuscitar els odis"; "Vull llibertat contra aquest feminisme que ens vol oprimir"; "Vull una llei que protegeixi als meus fills de la denúncia falsa de qualsevol desaprensiva"; "Un matrimoni és la unió entre un home i una dona"; "Un país ha de regular la immigració en funció de les necessitats de l'economia nacional i de la capacitat d'adaptació"; "Hi ha molts espanyols a l'atur als quals no els arriben les ajudes socials que sí que arriben a la immigració perquè les institucions públiques diuen que ells sí que tenen arrelament"; "El Codi Penal necessita ser endurit. Espanya necessita la cadena perpètua". Hi ha una emoticona que reprodueix el pànic del personatge central del quadre “El crit” d’Edvard Munch que resumiria amb prou encert com se’t queda el rostre després de llegir els manaments de la ultradreta de Vox.
“Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar”, diu la cultura popular. Així, veient com d’esquilada ha quedat la barba andalusa, he posat la catalana a remullar. M’agradaria pensar que Catalunya està immunitzada i que Vox passarà de llarg sense temptar els catalans, però no ho crec. No som d’una raça superior, com alguns ens volen fer creure, i gaudim de virtuts i patim defectes similars als dels andalusos. Per tant, no són immunes al mal de Vox. De fet, sense salvar massa distàncies, l’‘hacendado’ de Vox, Ciutadans, ja va guanyar les darreres eleccions catalanes.
El que és cert és que el fantasma de la ultradreta, que des del franquisme i fins ara vivia principalment amagat entre les files del PP, ha despertat i ha assolit vida pròpia, de moment en terres de Lorca. Ara fa dues feines: créixer i multiplicar-se i empènyer el centredreta cap a la dreta més dreta. Marine Le Pen i el Ku Klux Klan, entre altres, ja han felicitat Vox per renéixer d’entre les cendres del franquisme. I la culpa va ser del txa-txa-txa…
