Si alguna cosa faltava aquí, a Catalunya, i en el conjunt d’Espanya per corroborar que estem governats per necis, aquí estan els esdeveniments de l’1-O.
La conjura dels necis (A confederacy of dunces) és una novel·la de John Kennedy Toole, publicada pòstumament el 1980 i guanyadora del Pulitzer el 1981. Narra la vida d’Ignatius J. Reilly, un ser inadaptat i anacrònic que somia amb que la manera de vida medieval, així com la seva moral, regnin de nou al món. Ens sona? No sembla una metàfora ben acabada dels qui actualment ostenten el poder a la Generalitat i a la Moncloa? No podrien trobar-se similituds entre Ignatius i els presidents d’ambdues institucions?
Això de Puigdemont es veia venir. Des del moment de la migració d’Artur Mas del nacionalisme autonomista a l’independentista, fa ara cinc anys, s’ha vingut construint un artefacte, que s’ha donat a anomenar “procés”. No li falta de res. Discurs, amb apuntalament ideològic hiperventilat; propaganda a dojo, sobretot, clar, mitjançant l’apropiació dels mitjans públics; habilitació d’instruments privats, com l’ANC, per fer part de la feina bruta; instrumentalització de l’Administració, al servei de la causa, etc. etc. etc.
Resultat? Desconnexió psicològica de Catalunya del conjunt d’Espanya; creació d’una bombolla nacionalista per a consum propi, mitjançant artificis innombrables; inhumació de qualsevol cosa que tingui a veure amb la crua realitat social; menyspreu de la Catalunya que no col·labora amb els seus projectes; pèrdua del sentit i la proporció de les coses; avivament, en fi, d’un incendi de gegantesques proporcions, que amenaça amb portar-s’ho tot per davant, etc. etc. etc.
Enfront, el govern del PP: anacrònic, paquidèrmic, perillós i nociu. El seu relat és el no relat. En té prou amb seguir ancorat en les pautes més carrinclones del conservadorisme. Conrea un nacionalisme vergonyant, soterrat, capellanesc i quan se li presenta l’ocasió, gaudeix lluint múscul. Comparteix amb bona part del nacionalisme català sagrats principis, com els relacionats amb la propietat, la moral o el robatori sota corda, s’entenen en el llenguatge de la dreta i, per descomptat, el sentit de la pàtria. Posa a la disposició dels seus interessos tots els ressorts de poder possibles, públics i privats, etc. etc. etc.
Però com la història ens il·lustra, en moltes ocasions els nacionalismes topen. I quan ho fan, els efectes són demolidors, com així posen, per exemple, de manifest els milions de morts en les guerres mundials. Encara que en el seu pervers joc també poden retroalimentar-se. I això és, senzillament, el que han vingut fent el nacionalisme català, amb la bandera del “procés”, i el de Rajoy, amb la de la “la unitat nacional” o com se n’hi vulgui dir. Així fins a l’1-O. Una conjura, la conjura dels necis, que si no som capaços de tallar pot acabar pitjor que el rosari de l’aurora.
