El procés em recorda la mítica escena de la pel·lícula “Una nit a l’òpera” dels irrepetibles germans Marx, a on la mini cabina del vaixell on viatgen es va omplint de personal variat fins a rebentar. La de la independència és una cabina, inicialment ocupada per Esquerra, a on amb el pas dels anys s’hi ha anat acoblant gent de procedència diversa. Al principi la cabina era espaiosa, però ara sembla la dels germans Marx i/o el mercat de Calaf.
Si quan la cabina era ample i ballable, a Esquerra ja hi havia disparitat de criteris (Carod-Rovira versus Puigcercós), imagineu-vos què no pot passar ara quan els que hi conviuen procedeixen de famílies tan dispars. L’estretor dels espais sempre ha conduït a l’alçament dels colzes…
Una Convergència a la deriva, empantanegada pel 3%, va decidir un bon dia pujar al carro independentista de la mà d’Artur Mas. Si bé és cert que una part més o menys jove ja combregava amb les tesis independentistes –Puigdemont, entre altres–, no és menys cert que la majoria s’hi mostrava contrària i contrariada. Així, la reconversió montserratina del gruix convergent va ser espectacular, directament proporcional, intueixo, a la desesperació del nàufrag. No cal dir que, en aquella bogada, Convergència va perdre força llençols; entre ells, bona part d’Unió, no tota; també uns quants dels seus.
Per fer-se perdonar, la nova Convergència independentista es va passar a dir PDeCat, i dins seu ha vist néixer una nova criatura: Junts per Catalunya, de Puigdemont. Al voltant de tot plegat, com passa també a Esquerra, hi graviten satèl·lits més petits, provinents de la fragmentació política que ha provocat el procés català.
L’any 2012 entra en l’escena política catalana un altre partit independentista, la CUP. No són nous, però fins llavors limitaven les seves aspiracions a l’àmbit municipal, amb l’única excepció d’un frustrat intent europeu. El mànec de la paella del procés duu el nom dels radicals de l’esquerra, que en poc temps s’han convertit en els maquinistes.
Llavors, si a Carod li costava entendre’s amb Puigcercós i a l’inrevés, no ens ha de sorprendre que la cabina de l’independentisme pugui ser ara, amb Esquerra, el que queda de Convergència –l’envellit prematurament PDeCat–, l’exitós invent de Puigdemont Junts per Catalunya, la Unió independentista ara reubicada a Esquerra, o la dissidència republicana –el Reagrupament del Carretero– ara associada al PDeCat, o els socialistes independentistes que, com les ‘meigas’, ‘haberlas haylas’, i els anticapitalistes de la CUP, una olla de grills.
Per acabar el quadre, a “Una nit a l’òpera” hi apareix una frase que també ha fet fortuna i que, de manera concisa, retrata amb prou encert l’amalgama i el caos que el procés ha exhibit en excés: “La part contractant de la primera part…”.
