La barraqueta

El líder espiritual podemita i la seva senyora canviaran la seva actual barraqueta de lloguer per una casa de propietat en una urbanització de la serra de Guadarrama amb piscina i parcel·la de 2.000 metres quadrats amb hort i casa de convidats. ¿Quin obrer no es pot permetre avui en dia pagar una hipoteca de més de 600.000 euros a 30 anys en quotes mensuals de 1.600 euros? El president Mariano té raó. La recuperació econòmica és un fet perquè fins i tot Pablo Iglesias i Irene Montero han fet realitat el somni de la classe mitja espanyola: tenir un xalet de 268 metres quadrats amb dos banys, tres dormitoris, terra radiant de gres, bigues de fusta i decoració rústica, segons descriu el portal immobiliari que venia la casa.

La notícia ha aixecat polseguera i jo no entenc el motiu de tanta malvolença, com si només la vella casta tingués dret a viure en mansions, tenir minyona i vestir modelets d’Armani. Recordo que va passar el mateix quan un convergent va coincidir amb Joan Saura en una selecta botiga del passeig de Gràcia i va descobrir que el president ecosocialista no vestia parracs sinó camises de marca. També Julio Anguita vivia com un senyor en una casa amb vigilància privada als afores de Madrid que pagava Izquierda Unida i cap comunista va criticar els vicis de burgès del seu coordinador general. A més, ¿què no farien uns pares per donar als seus fills un entorn saludable? Molt millor respirar l’aire pur de la serra que les dioxines madrilenyes.

Una de les crítiques més valentes ha estat la de l’alcalde de Cadis. De fet, José María González és l’únic que s’ha atrevit a qüestionar públicament la controvertida decisió del matrimoni Ceaucescu reencarnat, perquè ja se sap que en un partit tan modern i democràtic com Podem, on tot ho decideixen les bases, el que el guru Iglesias diu i fa va a missa. El podemita González ha dit que el codi ètic de la formació no és com el prospecte dels medicaments, que ningú llegeix, sinó “el compromís de viure com la gent corrent per poder-la representar a les institucions”. I això vol dir renunciar als privilegis de la casta política, una circumstància que Iglesias i Montero han oblidat ràpid imaginant les barbacoes que faran a la piscina.

Podem pot pagar un preu electoral molt alt per la pífia del xalet a la serra, que ara sotmetran a la valoració de la militància perquè a ridículs no els guanya ningú. La falta de coherència del seu irresponsable líder no només afecta la credibilitat del projecte polític i provoca la riota de l’adversari, sinó que també tira per terra tot l’esforç fet aquests anys per l’organització morada. I això és imperdonable. Com que sóc tafanera, he interpel·lats amics i coneguts podemites sobre la polèmica. Descartades les respostes del personal lobotomitzat, la resta coincideix en què han de dimitir pel dany fet. Montero –bregada en la dura lluita de la PAH- per tractar-los d’idiotes al declarar que la casa no és per especular i Iglesias per estar enlluernat amb el poder i desconnectat de la realitat des de fa temps. Cap dels dos està en condicions de donar lliçons d’obrerisme a ningú.

Mentre les bases podemites decideixen si col·lectivitzen el xalet per convertir-lo en un centre de repòs per a famílies desnonades, encara em ressonen al cap les explicacions surrealistes donades per justificar aquesta monumental cagada. Despeses de subministraments, transports i manteniment de la finca a banda, la morterada provoca vertigen. Els 1.600 euros mensuals d’hipoteca que pagarà la parelleta feliç amb el seus sous de diputat supera amb escreix els ingressos d’un votant de Podem i els meus de treballadora precaritzada. A més, pensar que s’estaran 30 anys escalfant l’escó amb el cul demostra l’arrogància i ambició típica de la casta. Seria un cruel acte de justícia poètica que acabessin desnonats per insolvents.

(Visited 46 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari