Deia Voltaire que “la gratitud té poca memòria“…
No el conec més enllà de dues conferències i de veure’l per televisió. Per tant, desconec si és un bocamoll, un cregut, un narcisista, un pocasoltes, o si li falta un bull o és un mentider patològic, com diuen ara els qui abans deien tot el contrari de l’exjutge Santiago Vidal. Jo n’he sentit a parlar bé i malament. Potser sí que fa cara d’estar encantat d’haver-se conegut, però n’hi ha tants a la vinya del senyor… (Però l’escrit triangular d’avui no busca fer-li un retrat psiquiàtric, res més lluny de la meva voluntat).
N’hi ha, fins i tot, que l’han assenyalat com l’Enric Marco de l’independentisme català. Recorden? Aquell sindicalista que es va inventar que havia estat supervivent dels camps de concentració nazis de la Segona Guerra Mundial, i va arribar a presidir, fins i tot, l’Amicale de Mauthausen d’Espanya –tot fins que es va descobrir l’extraordinària fabulació. El cas és que Marco descrivia com ningú aquells desgraciats episodis, millor fins i tot que aquells que realment hi van ser i ho van patir; ningú arribava a la riquesa narrativa de Marco. I és ben cert que Santiago Vidal explica (explicava…?) com ningú el procés independentista, i motiva a la tropa de manera extraordinària –ja voldria Jordi Sánchez… I ja se sap que en aquests llargs processos una injecció de pa amb tomàquet sempre va bé.
Però jo, desconfiat del néixer, no m’acabo d’empassar que Vidal s’hagi tornat boig de la nit al dia o hagi mentit compulsivament, com ara se l’acusa escarafallosament. A tot estirar, com deia el propi Marco, “això meu va ser una simple distorsió de la meva pròpia història”. Potser sí que recreava la realitat i hi posava floritures, però dubto que ho fes fins arribar a l’extrem d’inventar-se minuciosament tota la història. No ho veig. Llavors, de què se l’acusa? De mentider o de bocamoll?
El que em crida més encara l’atenció és que Vidal, com un cantant d’èxit, omplia auditoris i excitava masses explicant el relat de com serà la Catalunya independent. En el fons, ell feia allò que més es troba a faltar en el procés independentista: que algú ens expliqui com seria (serà?) la Catalunya postautonòmica. Doncs això, ara que havíem trobat el cronista del procés, ara resulta que ens va vendre gat per llebre… Val a dir que després de les actuacions de Vidal, se’n penjaven els vídeos al gran aparador d’Internet, restant per sempre més a l’abast de tothom. Llavors, si resulta que les sales on conferenciava Vidal s’omplien de gom a gom i els vídeos de YouTube es descarregaven a molt bon ritme, com és que ningú no en sabia res de res del que deia? No serà la presumpta sorpresa la impostura d’aquesta història?
Atès que Vidal és el primer màrtir del procés (va perdre la judicatura per redactar una proposta de Constitució per a la nova República i ara ha perdut l’acta de senador), ERC i, per extensió, Junts pel Sí no podrien haver mirat de d’encarar la crisi de l’exjutge sense tant escarni? Si a qui podria arribar a ser un dels pares de la Constitució de la República catalana el tracten amb aquesta despietat, què no faran amb l’enemic…?
Diu un proverbi xinès, a tomb de la gratitud: “Quan beguis aigua, recorda la font“.
