Rajoy té un pollastre de collons. Ho va dir la cabellera del presidenciable Puigdemont als seus col·laboradors la nit electoral i té raó. ¡Quin gran acte de justícia poètica han estat els resultats d'aquestes eleccions autonòmiques, que no han servit per res més que per demostrar la seva inutilitat! Obligats pel 155 hem jugat una partida demencial i el resultat és que hem tornat a la casella de sortida, alguns més perjudicats que altres. Diuen a Madrid que Catalunya està trencada –ho diuen perquè la governabilitat està en mans del sobiranisme, si fos al revés seria una victòria de la democràcia- i que no hi ha ningú amb prou fil i agulla per poder-la cosir. I a partir d'aquí entrem de nou en un bucle de declaracions i amenaces per ocultar que la solució l'hem tinguda sempre davant dels nassos: política, política i política.

Més enllà de victòries amargues, derrotes dolces, icetatons caducats i claus de portes que no porten enlloc, si hi ha un perdedor clar en aquesta embogida partida de Jumanji a la catalana, aquest ha estat el PP. El senyor Garcia s'ha fotut una hòstia monumental per culpa de la senyoreta pastanaga i haurà de compartir grup mixt amb la CUP en el nou Parlament. Això també és un acte de justícia poètica, tot i que ho sento molt pels cupaires. Per això animo els anticapitalistes a reclamar a Puigdemont el retorn dels favors amb el préstec dels diputats necessaris per poder formar grup propi. No puc imaginar una desgràcia pitjor que haver d'interactuar una legislatura sencera amb el noi de Badalona en una tercera llengua.


Qui la fa, la paga. Com a la delirant pel·lícula que va protagonitzar el malaguanyat Robin Williams, Mariano Rajoy ha volgut fer trampes per tallar d'arrel la revolta catalana i ha tirat els daus quan no tocava. No s'ha convertit en un mico pilós com el nen trampós de Jumanji, però el pollastre –o cocodril, com vulgueu- que ha provocat ell solet se l'haurà de cruspir cru, sencer i sense sal. ¿Què farà el president espanyol quan l'escabellat Carles Puigdemont arribi a la Jonquera tip de menjar musclos a Brussel·les i amb el seu seguici reial per reclamar la corona? Ara que també podria ser que a Rajoy li donés per decretar el 155 urbi et orbi. Perquè dimitir per incompetent, no crec.


L'altre gran damnificat del 21-D ha estat el partit de la Ada Colau. De tenir la clau de la governabilitat –copiant el lema de campanya dels republicans del primer tripartit- ha passat a no tenir ni tan sols la clau del lavabo. Pensar que tindrien més vots si l'alcaldessa de Barcelona diu que és bisexual en un frívol programa de televisió de xafarderies estatal és no haver entès res. Els comuns han aterrat en aquest planeta amb un missatge que anava de lluita de classes quan en aquests comicis es jugaven unes altres cartes. El món de la universitat produeix monstres i mestretites desorientats, per això no han acabat d'entendre que l'obrer català fa molts anys que vota partits de dretes i no només perquè ja no té consciència de classe explotada. Bàsicament és perquè els partits d'esquerres sempre l'han enganyat amb sopars de duro.


L'alcaldessa Colau no feia molt bona cara en l'últim ple municipal del 2017 que es va celebrar l'endemà del desastre. Li queda poc més d'un any de mandat i l'etern dilema sobre si governar sola o buscar un soci segueix sense resoldre's. L'escenari polític –present i futur- es construeix sobre perilloses arenes movedisses i el comportament de l'electorat català és, com hem vist, imprevisible. Sempre que Rajoy respecti els resultats del 21-D, les pròximes eleccions són les municipals i la victòria de Ciutadans a set dels deu districtes de Barcelona no només preocupa als populars. Per sort, sempre ens queda el consol del discurs de Nadal del rei de les Espanyes. Fum, fum, fum!