Jo, com el pernil, ibèric

Formalment sóc, tal com evidencien els meus cognoms (quelcom que, com la procedència, no es tria), basc de Biscaia, però atenint-me al que va dir Rainer Maria Rilke (“la veritable la pàtria és la infància”), la meva pàtria no és Euskadi. Una blasfèmia per als seguidors de Sabino Arana, que va fundar el seu partit amb el lema “Euzkadi Euzkaldunon Aberria da” (Euskadi és la pàtria dels bascos).

La meva infància, és a dir la meva pàtria, com la de Javier Pérez Andújar, no és un territori abstracte, ni la llengua, ni el paisatge, ni tan sols la idiosincràsia. La meva pàtria no és la nació, que no se sap ben què és. La meva pàtria no és comunió de res, inclosa la història, fabricada més que sovint al servei del millor postor. És més, el mateix concepte de “pàtria”, tan grapejat, em repel·leix i em sento absolutament identificat amb Samuel Johnson, quan afirma que “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles”.

La meva identitat i les meves tendències, els meus somnis i els meus temors, allò que es fixa en la infància, segons Rilke són, com les de Javier Pérez Andújar, les de les perifèries industrials, com per a uns altres poden ser les muntanyes, els altiplans o els centres de les ciutats. El meu bressol va ser, al principi, la Marge Esquerra de la ria de Bilbao. Ara, les de tots els marges. Pertinença que no combrega ni tan sols amb una classe, una ideologia, un partit. Perquè la vida és més àmplia que tot això. I les pàtries, totes, no són més que esperit de campanar.

M’identifico amb el professor Cesáreo Rodríguez-Aguilera Prat quan, en la seva entrevista a EL TRIANGLE, deia somiar amb una Europa en la qual el fet nacional fos una cosa privada, com més o menys passa amb la religió. I hauria desitjat, com ell, que Catalunya hagués estat governada per Enrico Berlinguer, en comptes de Jordi Pujol. Un àmbit en el qual els museus, l’òpera, el ballet, les places i les fonts haguessin superat l’afegitó “nacional” per reintegrar-se a la vida civil. Un espai que, com els lliures de fum, estigués exempt de nacionalisme.

No m’identifico amb el sobiranisme, ni tan sols en plural, com afirmen entendre’l Ada Colau i, pel que sembla, Chantal Mouffe i altres postmarxistes. Perquè la sobirania, com tan bé ho expressen els nacionalistes, és essencialment el poder polític suprem que correspon a un Estat independent. Així, ampliar el focus sobiranista a tot el que ens concerneix, en comptes de suprimir-lo del nostre univers de referències, sembla més aviat oportunisme que qualsevol altra cosa.

Sense saber-ho, com afirma Bea Silva, he estat federalista i ara milito en el federalisme. Perquè crec que, en comptes de perseguir propietats, del que es tracta és de buscar la forma de compartir-les. Perquè la federació, com va establir Pierre Proudhon, és un sistema de relacions en el qual els individus s’associen lliurement amb uns altres per fer en comú les tasques que creuen necessàries d’una manera millor. Em sento part d’Espanya i dels espanyols i també, per què no dir-ho, de Portugal, per qui tinc una especial feblesa. Per això, en fi, fent-me ressò de José Luis López-Aranguren, no tinc cap empatx, sinó tot el contrari, en proclamar-me ibèric, com el pernil.

(Visited 62 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari