A aquestes alçades encara no hi ha qui tregui l’aigua clara de tot plegat i les respostes sobre qui som i on anem depenen de si el nostre interlocutor porta la capa independentista o la capa constitucional. ¿Som o no som espanyols? ¿Som una monarquia o una república? ¿Ens hem autodeterminat o seguim indeterminats? ¿Som una nació o no arribem ni a regió? ¿Quina manifestació toca avui?… Busco respostes, però més enllà de relats èpics falsejats no trobo res. L’únic consol que tinc és que no sóc l’única desconcertada. Mireu el pobre Ferran Mascarell, que vol seguir cobrant com a delegat de la Generalitat a Madrid malgrat haver estat cessat. És admirable com reclama seguir com a càrrec de confiança d’un govern que ja no existeix.
Que siguin precisament els dos principals partits independentistes els responsables de la perplexitat del poble de Catalunya té delicte. ¿Algú em pot explicar amb paraules intel·ligibles per què Joan Tardà, Gabriel Rufián –el de les 155 monedes de plata- i la resta de parlamentaris processistes -33 en total entre diputats i senadors d’ERC i el PDECat- segueixen cobrant de les cambres espanyoles? Es neguen a dimitir perquè diuen que el seu objectiu és continuar a les institucions de l’Estat per defensar l’autogovern català. Ho fan aguantant-se el riure i posant cara de circumstàncies davant de la crèdula parròquia, com si la vida de cortesà a Madrid fos un martiri i no un privilegi.
L’embolic no acaba aquí. Ens hem independitzat –o no- però els republicans i els exconvergents tenen la intenció de presentar-se a les eleccions autonòmiques convocades el pròxim 21 de desembre. Tampoc descarten fer-ho els cupaires perquè si no s’hi presenten no podran sumar majoria per seguir construint la pàtria somiada, que a hores d’ara sembla més una Atlàntida que una Arcàdia. El bromista Rajoy hauria fet bé de revisar la data dels comicis i, posats a votar en dijous per fer la guitza als empresaris catalans que no han traslladat la seva seu fiscal, la festa de la democràcia es podria haver celebrat amb més raó el dia dels innocents.
El missatge en clau del sinuós Junqueras tampoc ha ajudat gaire a desvelar què ens espera més enllà de la castanyada del 155. El líder republicà ha anunciat que el govern català haurà de prendre decisions “que no seran fàcils d’entendre”, com si les que ha pres fins ara ho haguessin estat. Oriol Junqueras ha parlat de “moments d’incertesa, de dubtes i contradiccions” entre el que es vol i el que es pot fer, i ha reconegut en un gest d’humilitat que l’honora però que qüestiona les seves aptituds polítiques que la República Catalana ha nascut sense la fortalesa esperada.
De moment, l’única cosa clara és que tenim un expresident amb el do de la ubiqüitat. Veure Carles Puigdemont a la televisió demanant-nos “paciència, perseverància i perspectiva” alhora que dinava en un restaurant de Girona és un miracle. Suposo que l’excepcionalitat del moment històric ha fet impossible amagar aquest do sobrenatural més temps i confio que, un cop fet públic, el món i la resta del sistema solar ens reconeixeran com a república. Ha estat decebedor comprovar com amb Raül Romeva exercint de ministre d’Afers Estrangers no ens ha fet cas ni Corea del Nord. Perseverem, doncs, perquè a paciència i perspectiva no ens guanya ningú.
