Iceta escabellat

Què esmorza últimament Miquel Iceta (Míkel per a les veus en off dels informatius madrilenys) que està tan escabellat? Què se n’ha fet d’aquell discret cuiner d’estratègies socialistes vestit amb americanes dues talles més grans i deformades per la quantitat de claus i altres andròmines que portava sempre a les butxaques? Encara conserva de salvapantalles la foto d’un mascle impressionant en samarreta i calçotets blancs i en una postura pecaminosament suggeridora? Tot això m’ho pregunto després de veure la seva última actuació estel·lar a la Festa de la Rosa de dissabte passat demanant a Pedro Sánchez que per Déu, resisteix!

Tal com estan les coses entre els taurons socialistes, ja és un mèrit presentar-se amb aquesta energia a una festa que cada any que passa sembla més un funeral. Suposo que si #Icetalopeta balla dalt de l’escenari estil Chiquito o imparteix doctrina a un auditori de l’Imserso a crits tipus Penélope Cruz en l’entrega de l’Oscar a Pedro Almodóvar deu ser per l’enlluernament que li provoca la visió de Pedro Sánchez. Ja voldrien els dirigents populars tenir de líder -més discutible que indiscutible- un cosí de Zumosol com ell. I ja voldria el de moment líder socialista comptar amb més barons entregats a la seva causa malgrat la col·lecció de catàstrofes electorals que acumula.

El que no acabo d’entendre és la determinació d’Iceta a l’hora de fer costat a un dirigent desacreditat internament i obsessionat per governar les Espanyes al preu que sigui pactant amb els independentistes o amb Podem i Ciutadans depèn del dia. El primer secretari del PSC sempre m’ha semblat una persona astuta i intel·ligent. De fet, és l’únic de la vella guàrdia socialista que jo vaig sovintejar durant la meva època de periodista política que encara remena les cireres i conserva el cap sobre les espatlles. També és un fet que si els socialistes catalans han arribat fins aquí encara que sigui a empentes i rodolons és pel seu pragmatisme: sempre han mogut fitxa després de fer-ho els andalusos i sempre han votat en el PSOE pel cavall guanyador.

Ara tota aquesta estratègia sembla que ha saltat pels aires. Un Iceta més escabellat que mai i amb l’alè de l’alcaldessa Núria Parlon al clatell demana a Sánchez públicament que resisteixi els embats igual que va fer el nàufrag Tom Hanks perquè no se sap mai el que et pot portar la marea. El pacte que defensa el líder del PSOE per evitar la tercera ronda electoral és a parer meu absurd a més d’irrealitzable i l’única explicació que trobo a tot plegat és que quan un no té res a perdre –o ja ho ha perdut tot- es pot permetre el luxe de demanar la lluna encara que això vagi en contra dels editorials d’El País. Perdut per perdut, la manta al coll, deuen pensar tot i que jo aposto més per la dita castellana escatològica que parla d’un convent.

Més d’un se sorprendrà, però a mi m’agradaria saber què pensa de tot aquest embolic José Montilla, un dels polítics catalans socialistes que més càrrecs públics col·lecciona. Ja sé que quan t’envien al Senat és perquè en realitat el partit es vol desfer de tu però sense que es noti. I si no que li preguntin a Santa Rita Barberá, que ara no guanya ni per a bolsos ni per a perles ni per a disgustos. A l’immutable Montilla m’agradaria preguntar-li què li sembla que l’actual direcció del PSC aposti per un perdedor i si creu que el comportament estrany de Miquel Iceta és resultat de la ingesta excessiva de sushi o de que els socialistes encara no han entès que el bipartidisme és història i que ells van pel mateix camí.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari