Ha començat la campanya electoral i en aquests quinze dies tot és possible. Malgrat ser uns comicis il·legítims convocats per Rajoy -i no per Puigdemont- a corre-cuita dins del marc constitucional del 155, cap partit processista ha estat prou inconscient per boicotejar-los. Al revés, tothom s’hi presenta, fins i tot el mateix president de la Generalitat destituït, cosa que demostra que tenia raó aquell que un dia no gaire llunyà va tuitejar que va ser desenterrar la mòmia de Dalí i començar de nou el surrealisme. Que la campanya del 21-D serà un festival de l’humor i un insult als electors és indubtable. Només cal veure el nivell dels candidats. Començant pel senyor García –en honor a la Carme Forcadell- i la Inés Arrimadas –maquillada como si fos la nòvia cadàver-, i acabant per la resta.
Per començar, farien bé els estrategs dels comuns a reduir al màxim les actuacions de Pablo Iglesias durant la campanya catalana perquè és obrir la boca el secretari general de Podemos i perdre vots el presidenciable Puigdomènech. Acusar l’independentisme d’haver-nos portat a les portes de l’abisme sabent que el seu projecte polític era mentida és correcte perquè ells mateixos ho han admès fins que la presidenta Maria Magdalena els ha fet callar. Ara bé, dir que ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme és una barbaritat. Primer, perquè a Espanya sempre hi ha hagut feixisme. Disfressat de franquisme, però al capdavall feixisme ben despert i ben infiltrat en tots els aparells de l’Estat. I segon, perquè en aquest cas, els atonyinats i empresonats han estat els independentistes. Sempre al costat de les víctimes, senyor Iglesias, encara que siguin uns insensats.
Als candidats García i Arrimadas no els dedicaré gaire espai perquè qualsevol comentari malèvol que pugui fer quedaria immediatament superat per la realitat. Concentraré les meves energies com és habitual en la cabellera de Puigdemont, cada dia més repentinada per l’assessorament de la perruquera Elsa Artadi, a qui alguns mitjans de comunicació de Madrid ja assenyalen maliciosament com la substituta de la Marcel·la Topor, invisible des que el fill del pastisser va fugir a Brussel·les. L’amor és un misteri i prefereixo no parlar-ne per respecte i ignorància. Tanmateix, l’expresident que no ho vol ser ha canviat des que està autoexiliat a la capital de la UE i això em preocupa. Només dos detalls. El primer és que l’americana no li corda, cosa que vol dir que el disgust no li ha tret la gana. El segon és aquesta mirada sospitosa que gasta i que, molt em temo, no es deu a una ingesta excessiva de musclos.
No sé si l’ultracuidat Puigdemont és encara d’eixe món, però la idea de l’equip de campanya dels convergents tunejats de substituir en els mítings el seu candidat absent per hologrames com va fer el francès Melénchon amb desigual èxit em sembla tan moderna que només per això es mereixen quedar els segons. Riu-te’n de l’anacrònic plasma de Rajoy! Ha estat llegir la notícia a El Nacional i venir-me al cap el famós holograma de la princesa Leia, tota de blanc i amb les trenes d’orelleres, demanant ajut a Obi Wan minuts abans de ser detinguda per la guàrdia pretoriana de Darth Vader. Imagino que Leia és Puigdemont i que Darth Vader és Rajoy. El que no acabo de veure clar és qui fa d’Obi Wan. Probablement per això la guerra de Puigdemont està condemnada al fracàs: l’únic cavaller jedi amb qui podria comptar és Jordi Pujol. Millor que no ho faci.
