En pocs dies, després de setmanes d'amenaces en forma de caigudes casuals de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d'economia, la UE ha vist com els mercats dictaven qui havia de ser el nou cap de dos estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs.

D'una banda, Lukàs Papadimos, governador del Banc Central Grec entre el 1994 i el 2002; per tant, va participar en la falsificació dels comptes de l'Estat grec al costat de Goldman Sachs. S'han acabat els mitjancers. Alhora, el nou Govern grec inclou, per primera vegada des de la dictadura dels coronels, membres de l'extrema dreta. Una mostra de com els ultres del liberalisme no tenen cap dubte, a través de governs de concentració, a l'hora d'abraçar el feixisme i donar prestigi als qui connecten el país amb la dictadura anterior, aleshores militar.

D'una altra banda, el nou primer ministre d'Itàlia, Mario Monti, és assessor del mil vegades anomenat banc nord-americà des del 2005, però no solament. El seu currículum no té palla: és tot gra fort. Amb 68 anys, ha estat comissari europeu i director de la Trilateral, el lobby ultraliberal fundat per Rockefeller el 1973. Alhora, també és del Club Bilderberg, el qual cada cop més gent qualifica de govern mundial a l'ombra. Li haurem d'estar agraïts per haver fet fora l'odiat Berlusconi? No cal: amb el pas del temps i sense tant d'espectacle si analitzem bé què fa, en tindrem prou odiant-lo a ell. Perquè la seva feina és ben clara: desmuntar tot l'Estat del benestar i fer-ne negoci per a amics i amigues.

El Poder capitalista s'està reinventant amb una rapidesa que no ens deixa espai per a la reflexió ni per a la contesta. El pensament, relegat a la consideració d'excentricitat, s'escapa com pot per sobreviure en els boscos dels llibres. Monti assegura que plegarà quan calgui, quan s'acabi la crisi, i, com ja ens deia Orwell: «El sistema és la crisi, la crisi és el sistema».

No hi ha sortida davant d'aquests cops d'Estat amb forma acceptada per la majoria i sense sang vessada? Doncs sí, però costa. Tenim la llibertat que ens dóna veure la realitat i explicar-la, conèixer-la i intentar transformar-la. Cal que ens enfrontem a cada una de les dictadures que imposen, perquè no són tecnocràcies, com les anomenen ells i la seva premsa: són dictadures! I com a tals les hem de combatre.