Poc podia imaginar Francisco Franco Bahamonde que, quasi cinquanta anys després del seu “atado y bien atado”, un xaval de 46 anys, que llavors encara no havia nascut, manaria exhumar les seves restes i desterrar-les de l’ignominiós mausoleu que es va fer construir –Valle de los Caídos. La profètica i amenaçadora frase (la del ‘atado...’) la va pronunciar el dictador en el discurs de Nadal de 1969; beneïa així la successió del llavors príncep Joan Carles, i alhora tranquil·litzava als seus, donant a entendre que es tractava del mateix gos, tot i que amb distint collar.

Sis anys després de deixar-ho tot lligat i ben lligat moria el dictador i era enterrat al Valle de los Caídos. Ara, quaranta-tres anys després, un president socialista, Pedro Sánchez, quasi imberbe, l’enviarà a la paperera de la història. Abans, el seu deixeble, el faldiller i presumpte corrupte Joan Carles, fugia amb la cua entre cames, assetjat pels escàndols, i deixava en el seu lloc el seu fill Felip, el presumpte ‘preparado’, un altre, de collar diferent. El bo del cas és que, per fi, a Franco se li ha deslligat la història.

Quan el dictador va morir jo només tenia vuit anys. Així, recordo vagament l’efemèride. Per mi Franco era un senyor del qui fèiem bromes posant-li lletra a un himne instrumental: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco...”, i poc més. Sí que recordo que a l’escola ens van donar uns dies de festa, ergo em vaig alegrar. A casa sempre s’ha respirat un ambient apolític i, en consonància, la mort del cabdill va passar sense pena ni glòria. Això no obstant, recordo el soroll del cava –llavors xampany– en destapar-se dels veïns. De plors només en vaig veure algun per l’únic canal de televisió que hi havia, i que llavors presidia Adolfo Suárez, que poc després anomenaria president el ja rei Joan Carles. Amb els anys vaig anar agafant consciència de les vomitives barbàries del dictador. Fa uns quants anys, uns bons amics de Madrid em van acompanyar al Valle de los Caídos. Sentien vergonya que un ésser tan menyspreable com aquell mereixés tan gran honor i l’excursió servir de catarsi per foragitar els mals esperits. Recordo que em va fer vergonya forma part d’un col·lectiu que permetia aquella injustícia.

Així, celebraré amb cava, com en el seu dia van fer els veïns, l’exhumació del dictador. Això no obstant, encara sento vergonya pels anys d’honor dels que ha gaudit el personatge. Però, val més tard que mai, o això diuen. Per fi, tot estarà deslligat i ben deslligat.