La galàxia independentista està a punt de ser engolida per un forat negre d’ego i jo ja tinc les crispetes preparades per veure l’espectacle. No ho dic només per la política catalana, on no parem de veure escenes de sofà entre amants despitosos, disputes maritals a despatxos oficials i esbudellament de tot aquell que diu les coses pel seu nom, és a dir, que tot és una estafa. Distrets com estem amb aquest espectacle lamentable, no veiem el pollastre que el processisme té també a Barcelona. Perquè si al Parlament els patriotes es tiren els plats pel cap i després fan veure que es reconcilien, en la cursa embogida per desbancar la fAda Colau les ganivetades van que volen i l’única pau possible és la del cementiri.
Em quedo amb dues imatges recents. A la primera es veu Ernest Maragall i Alfred Bosch a la plaça Sant Jaume conversant com si fossin amics. Dic com si ho fossin, perquè Bosch no treu les mans de les butxaques i mira un punt fix de l’infinit mentre fa veure que escolta. El títol és delirant: “Traspàs de poders entre Alfred Bosch i Ernest Maragall”. Que jo sàpiga, res de traspàs perquè fins al 26 d’octubre no es tornaran a fer primàries a ERC. En tot cas, un dedasso com una casa. El mateix Tete ho admet sense vergonya en explicar que ha estat Oriol Junqueras qui li ha demanat personalment que s’hi presenti. “Si soc aquí és perquè sé que ho podem fer bé”, afirma deixant clar que Bosch ho ha fet tot malament.
És curiós com funciona la lògica democràtica entre els republicans. S’han fet unes primàries que no han agradat la cúpula i ara se’n faran unes altres per esmenar la pífia. Sorprèn que gairebé ningú s’hagi fet ressò de la candidatura alternativa a Maragall. L’encapçala Xavier Martínez Gil, del casal de l’Eixample. L’insensat republicà sap que no té res a fer i suposo que per això posa a parir l’oracle de Lledoners. No només recorda que Bosch va ser reelegit –a la búlgara- per la militància barcelonina el maig passat, sinó que la seva obligada renúncia ha deixat ERC sense candidat a vuit mesos dels comicis. I sobre les primàries de pa sucat amb oli, doncs que “el procés s’ha iniciat de forma poc regular, al postular el candidat sortint un nou candidat abans del termini de presentació de candidatures”. Ja cal que t’exiliïs, xaval.
Torno a Ernest Maragall perquè ara és quan toca parlar de la segona imatge. Diu el prealcaldable republicà dues coses interessants: que res de llista única amb els convergents tunejats i que dubta que Neus Munté acabi sent la seva cap de llista per Barcelona. I aleshores em ve al cap el plenari municipal del setembre passat, on es va votar la moció perquè les noves promocions immobiliàries i les grans rehabilitacions destinin un 30% a pisos protegits. El 28 de setembre totes les càmeres enfocaven la delegació d’activistes aplaudint quan es va aprovar la mesura. Jo, com és habitual, vaig mirar cap a una altra banda i vaig veure en posició hieràtica la Munté asseguda a primera fila seguint atentament el ple com una bona alumna. Em va sorprendre veure-la tota sola, sense cap assistència de la munió d’assessors que acompanyen Xavier Trias en el seu últim viatge polític.
Com que l’alcaldable postconvergent estava asseguda, no vaig veure si les bambes horteres que li va regalar fa uns mesos la Mercè Homs perquè caminés per la ciutat còmodament estaven ja gastades. El regal, entregat durant la presentació oficial de Munté com a candidata del PDECat, estava enverinat perquè de la Homs –també en retirada- no es pot esperar una altra cosa que malifetes. El missatge subliminal venia a dir una cosa així: ja cal que et calcis, xata, perquè no tens ni idea de Barcelona i a nosaltres no ens agraden els paracaigudistes imposats. Amb l’Antoni Vives –posat per Artur Mas a la llista de Barcelona amb calçador- va passar el mateix i mireu com ha acabat.
Mentre la Neus Munté pren notes a la llotja de convidats, Ferran Mascarell i Jordi Graupera esmolen els ullals, un en privat i l’altre en públic. Jo si fos l’exconsellera, no perdria de vista cap dels dos, però sobretot l’exsocialista reconvertit a la causa independentista. Graupera necessita bambes però Mascarell no. Coneix Barcelona i l’engranatge municipal al detall, té molta experiència en supervivència política i mai se’l veu venir.
