Vaig a lorazepam per dia i se m'acaben les existències. Em prenc una pastilleta per oblidar que el meu govern supremacista no té prou dones amb tetes grosses per col·locar de conselleres com voldria el diputat republicà Lluís Salvadó. I l'endemà me'n prenc una altra per no veure com la penya s'estomaca per unes creus grogues clavades en una platja que ni tan sols és nudista. La salut mental de la parròquia és preocupant i estaria bé que algú es querellés contra la classe política pels danys i perjudicis provocats. Jo ja soc carn de manicomi perquè és tancar els ulls i reviure o Crema Mississippí, però amb Ciutadans disfressats de natzarens grocs crucificant patriotes al Port de la Selva, o Las Brujas de Zugarramurdi en versió aquelarre peneubista. Al revés del poeta, jo no hi veig clar ni quan dormo.

Els efectes de l'ansiolític es dissolen i quan sembla que la traïció dels nacionalistes bascos donant suport al pressupost d'un tal M.Rajoy em provocarà un nou atac d'angoixa, detenen Eduardo Zaplana i corro al calaix dels medicaments perquè no puc gestionar tantes emocions de cop. Vaig conèixer aquest pinxo en una altra vida, quan fer de periodista volia dir haver de patir per aconseguir una notícia. Durant un temps em va tocar informar del club de la gavina i el milhomes Zaplana, tan repentinat, tan moreno tirant a verd i amb somriure de mafiós va ser el segon dirigent del PP que em va posar els pèls de punta. El primer va ser José Maria Ansar, amb el seu bigoti hitlerià i el seu riure de hiena.

De la sentència del cas Gürtel no faré declaracions perquè només em surten improperis. A més, cada cop que escolto esmentar "Gürtel" a algú m'imagino passejant per Viena en estat catatònic després d'haver pagat 25 euros per un insípid strudel i un cafè aigualit, i em tornen les ganes de drogar-me per oblidar. Crido ben alt que ja n'hi ha prou de tant festival, però la justícia divina continua repartint estopa i el següent a rebre és la cúpula convergent que des de la Diputació de Barcelona es va dedicar a regalar el diner públic a camarades per finançar els seus xiringuitos. Escric presumptament per evitar una querella, però sabem que és un clàssic. I de la ràbia que sento, m'acabo l'última pastilla d'un paquet caducat el 2015.

Mentre espero que m'arribi la següent remesa de felicitat comprada per Internet i servida a domicili, em dedico a buscar notícies que em reconciliïn amb la humanitat. I descobreixo que Miquel Nogués ha inventat una màquina de fer soroll per estalviar-nos les lesions de canell per culpa de tanta cassolada i sóc feliç per primer cop en molts dies. Nogués, veí de Vinebre, ha dissenyat un bidó ple de metalls que gira sobre un eix impulsat per un motor mentre uns tubs el colpegen. Diu que ho ha fet perquè cada vegada són menys gent a les cassolades per reclamar la llibertat dels presos polítics presos. L'inventor de la graella mecànica més gran del món capaç de cuinar 350 calçots alhora no es planteja portar la màquina a Barcelona perquè diu que el fem sentir com Cocodril Dundee. Me l'imagino saludant tot déu pel carrer amb el ganivet a la cintura i penso que no hauria de ser tan dura amb Lluís Salvadó perquè unes bones mamelles són sempre un regal per a la vista. Una altra pastilleta.