Tots vam pensar que havia estat una distracció més de Mariano Rajoy. Acabava d’inaugurar un pont a Galícia i va desitjar un feliç any 2016 als assistents. Ho va fer dissabte 30 de desembre de 2017. És a dir, estava desitjant-los un feliç any que ja havia passat. Però potser ens estava recordant que a Catalunya i Espanya els anys es repeteixen sense que es noti gaire diferència entre uns i altres. O ens volia prevenir d’un 2018 horrible buscant el bon record d’un any que no va ser res de l’altre món però que, en qualsevol cas, millorarà el que tenim per davant.
No hi ha cap indici que permeti preveure que 2018 serà un bon any pels catalans. Les eleccions del passat 21 de desembre han deixat sobre la taula un panorama que no satisfà del tot ningú. Els partits independentistes sumen 70 dels 135 escons del Parlament però han hagut d’empassar-se que el partit més votat sigui l’obertament antiindependentista Ciutadans i que van obtenir menys vots que els que no són independentistes. Els contraris a la secessió catalana temen que es continuï la dinàmica dels darrers temps, en què la majoria parlamentària pírrica dels partidaris de la separació imposi el seu full de ruta (sigui quin sigui). Els que s’ha batejat com a equidistants es troben escanyats entre uns i altres, amb menys presència parlamentària i amb la por que els dos bàndols es radicalitzin i que l’apel·lació al diàleg que fan uns i altres sigui simplement retòrica. Els d’esquerres mai no havien sumat tants pocs escons al Parlament. Són, potser, els que tenen menys motius per acarar amb esperança el 2018.
La CUP té menys força que en la legislatura anterior on els seus vots eren imprescindibles per tirar endavant el procés. Ara, amb els 66 diputats que han sumat la llista de Carles Puigdemont i la d’ERC, aquests dos grups en tenen prou amb l’abstenció dels cupaires per superar els 65 de la resta de diputades i diputats. És a dir, que si la CUP exigeix que el proper president de la Generalitat tregui la bandera espanyola de la plaça de Sant Jaume, potser no es surti amb la seva perquè la seva capacitat d’amenaçar amb fer caure el Govern ja no és tan potent com abans.
Diuen que els bons governants són els que saben prendre decisions en contra de l’opinió majoritària dels seus votants i simpatitzants. Angela Merkel va pujar punts en l’estima de la gent progressista d’arreu del món quan va obrir els braços a tots els refugiats que arribaven al seu país. Els dirigents d’altres països europeus que els van tancar han guanyat suport en les eleccions que s’han anat celebrant. Merkel va perdre molts vots en les últimes eleccions generals a Alemanya i encara no ha aconseguit formar govern des d’aleshores.
La Catalunya de 2018 necessita que algú baixi del burro i sigui capaç de dir als seus coses que no els agradin però que permetin trobar una sortida sensata al cul-de-sac en què ens trobem. Pocs creuen que Rajoy o Puigdemont ho sàpiguen o ho vulguin fer.
I portem molts anys encallats.
Potser Rajoy es va quedar curt quan ens va felicitar el 2016 i podria haver retrocedit cinc o sis anys més encara.
Feliç 2010! Perdó, 2018!
