Va quedar molt bé la ministra de Defensa, Margarita Robles, quan va anunciar que anul·laria el contracte firmat amb Aràbia Saudita per vendre-li 400 bombes de precisió làser. El contracte es va firmar l’estiu del 2015 i Espanya ja havia cobrat els 9,2 milions d’euros que costaven les bombes i que eren en una base militar a l’Aragó a l’espera que les passessin a recollir. Robles va dir que tornaria els diners.

Aràbia Saudí va contestar immediatament deixant caure que es plantejava fer-se enrere en un altre contracte, en aquest cas per la construcció de cinc corbetes per un valor de 1.800 milions d’euros. L’acord s’havia tancat el passat mes de juliol i garantia feina durant cinc anys a 6.000 persones, de forma directa o indirecta, a la Badia de Cadis, el Ferrol i Cartagena.

La reacció dels treballadors de Navantia, l’empresa encarregada de construir les corbetes, va ser tallar una autovia a Cadis durant una hora i amenaçar amb més accions de protesta. L’alcalde de la ciutat andalusa, José María González, Kichi, de ‘Podemos’, ha dit que “és molt dolorós quan els drets humans entren en col·lisió amb d’altres drets, com que sonin els xiulets de les olles a les cases dels gaditans”.

La polèmica per la construcció d’aquestes corbetes no és nova. Els grups antimilitaristes ja fa temps que es queixen de les negociacions de Navantia amb Aràbia Saudita per construir els seus vaixells militars. L’alcalde diu que es troba davant “del dilema entre fabricar armes i menjar”. És així el dilema? No hi ha alternativa? Kichi ha demanat que es busqui altres usos per les drassanes de Navantia que no siguin els de la construcció de bucs de guerra.

Les bombes que Robles no volia vendre a Aràbia Saudita són les que utilitza la coalició liderada per aquest país per bombardejar Iemen. Molts civils han mort per aquestes bombes. En algunes ocasions, desenes de nens han perdut la vida en ser atacats amb elles els autobusos en què viatjaven.

El govern espanyol s’està repensant recuperar l’acord que la ministra de Defensa volia anular.

A vegades, la vida ens posa davant disjuntives terribles. Perquè unes persones puguin menjar és inevitable que treballin fent unes bombes que maten nens? No deu ser fàcil pels treballadors i treballadores que les fabriquen i que tenen fills i filles explicar-los que amb la seva feina són responsables directament o indirectament de l’assassinat d’infants com ells.

I l’argument de “si no les fem nosaltres, algú altre les farà” hauria de portar no només a no fer-les sinó a lluitar perquè ningú no les faci.