Haurem d’esperar uns quatre mesos, però tampoc ve d’aquí perquè ja hem esperat 43 anys. Deien que el nostre silenci era imprescindible pel bé de la democràcia, deixant entreveure que si aixecàvem la veu tornarien els botxins, i vam obeir un cop més. És cert que l’exhumació de les restes de l’últim dictador espanyol del mausoleu construït amb les mans de 20.000 presos polítics arriba molt tard i no esborra l’empremta que el franquisme ha deixat en les estructures de l’Estat, però és un gest i els hereus de les víctimes necessiten gestos. Sobretot perquè a diferència d’altres països europeus que en el passat van patir dictadures similars i han fet net, a Espanya les manifestacions d’exaltació al franquisme sovintegen amb total impunitat.

Però jo no vull escriure sobre si els ossos de Franco farien un bon caldo. Jo el que el vull és reclamar al govern de torn que Espanya deixi també de ser lloc de descans etern d’altres botxins a qui el dictador va acollir amb els braços oberts. Un d’ells és Ante Pavelic, el cabdill feixista croata les restes del qual descansen al cementiri madrileny de San Isidro. La dictadura de Pavelic va perseguir jueus, serbis, gitanos i comunistes, i va ser motiu d’inspiració per als propis nazis per la seva brutalitat. El líder dels ustaixa va promulgar lleis antisemites malgrat estar casat amb una dona jueva i va crear camps d’extermini com el de Jasenova, on algunes fonts xifren en 600.000 les persones assassinades.

Després de la segona guerra mundial Ante Pavelic i la seva família es van refugiar en el Madrid franquista de finals dels anys cinquanta. La seva filla Visnja Pavelic va morir el dia de Nadal del 2015 als 93 anys i sempre va defensar la indefensable integritat moral del seu pare. És més, en una entrevista concedida a un mitjà d’informació croata, no dubtava a qualificar de falses les acusacions de genocidi que pesaven sobre ell i va gaudir d’una vida regalada gràcies a la fortuna familiar i a les donacions de l’emigració croata. Visnja està enterrada al panteó familiar amb els seus pares i el seu germà Velimir, qui també va viure a Madrid fins a la seva mort a finals dels anys vuitanta. L’altra germana, Mirjana, va viure al Canadà fins a la seva mort l’any 2005.

Un altre exemple és el francès Louis Darquier de Pellepoix, mort el 29 d’agost del 1980 als 81 anys i enterrat a Carratraca, un petit poble d’origen àrab de 900 habitants situat a 56 quilòmetres de Màlaga. Per saber qui era cal haver llegit primer l’obra de Primo Levi. En un dels capítols del tercer llibre Els enfonsats i els salvats que conforma la Trilogia d’Auschwitz, l’escriptor italià parla dels nazis que van aconseguir esfumar-se de la justícia després de la guerra i van refer la seva vida com si res no hagués passat. És el cas de Darquier, comissari del govern Vichy, encarregat dels afers jueus i principal responsable de la deportació des de França a camps de concentració nazis de més de 100.000 persones d’origen jueu, tant franceses com refugiades d’altres països europeus.

França l’havia condemnat a mort en rebel·lió l’any 1947 però no va servir de res. Aprofitant el desgavell després de la guerra, el francès es va fer fonedís i amb la fortuna aconseguida amb l’espoli a les víctimes va viure un exili d’or a Espanya. La condemna va prescriure el 1968 i ningú hauria sabut res d’ell si no és perquè uns periodistes de la revista L’Express el van localitzar a Carratraca i el van entrevistar el 28 d’octubre del 1978. Lluny de penedir-se, Darquier va minimitzar les deportacions massives. França el va tornar a processar per crims de guerra però tampoc va servir de gaire perquè aleshores no hi havia cap conveni d’extradició amb l’Espanya postfranquista.

La llista d’esquelets amb currículums atroços és llarga i Espanya no pot continuar sent refugi de tanta infàmia.