“Ricardo, d’uns 50 anys d’edat, va passar un any i mig dormint al carrer. Va sortir quan un equip d’educadors socials el va convèncer per accedir a un alberg municipal. Després de vuit mesos va entrar en un centre residencial en què va rebre suport durant un any i mig per buscar feina i refer la seva vida. Va trobar treball de vigilant nocturn i va començar a cobrar un salari de 450 euros mensuals. Després de reunir uns estalvis va començar a buscar un allotjament que pogués considerar una llar. Han passat set mesos i continua buscant. Ricardo és una de les moltes persones ateses en centres per a persones sense llar l’ocupació de les quals no els permet arribar a una vida autònoma”. Això ho explicaven en un article el sociòleg Albert Sales, assessor de l’Ajuntament de Barcelona en temes socials i autor del llibre El delicte de ser pobre, i l’antropòloga Laura Guijarro, membre del Grup d’Investigació en Exclusió i Control Social (GRECS).
“Estic pagant 600 euros de lloguer al mes pel meu pis i amb el meu sou no m’arriba. M’estic plantejant anar a viure amb una amiga a un piset de lloguer. En saps d’algun que estigui bé de preu pel centre? Demanen fins a 1.500 euros. És una passada!”. Això m’ho deia una amiga meva fa uns dies.
Així les coses, no ens ha de sorprendre que un miler de persones dormin al carrer per la nit, que unes 2.000 ho facin en albergs o allotjaments de l’Ajuntament o d’organitzacions socials, i que prop de 400 visquin en naus industrials o solars abandonats. Com no ho hauria de fer que un grup de sense sostre acampin al bell mig de Barcelona, per demanar un habitatge digne.
Conec gent que treballa a l’Ajuntament de Barcelona fent front a la problemàtica dels sense sostre i també la feina que fan les associacions de la societat civil implicades en aquesta activitat. Comparteixo la seva frustració en veure que els seus esforços i dedicació no resolen una qüestió que fa molts anys que s’arrossega i que afecta gairebé tots els països del món.
El mes que ve es tornarà a fer un recompte nocturn de les persones que dormen al carrer. Sabrem més o menys quants són, però continuarem sense saber com resoldre d’arrel el seu problema. Que tenir un pis digne sigui una fita impossible per la gran majoria dels ciutadans és l’obstacle principal per fer-ho.
He titulat l’article “És l’habitatge, estúpids” per cridar la vostra atenció. Perdoneu la gosadia.
Però n’estic convençut: “És l’habitatge, amigues i amics!”.
