Pasqual Maragall demanava els periodistes que es mullessin, que a part d'informar d'allò que els deien no amaguessin la veritat. Que la imparcialitat no els suposés no dir les coses pel seu nom. Que escoltar totes les versions d'un fet no els exculpava d'explicar quina era la correcta. Maragall els demanava que prenguessin partit, que fugissin de l'equidistància còmoda, allunyada del compromís informatiu.

De tota manera, la paraula "equidistància" la va posar de moda Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) quan jugava a dues bandes en la política de pactes. Podia pactar amb CDC o amb el PSC en base a una equidistància que feia predominar els interessos patriòtics o els socials en funció de les circumstàncies i el nombre de regidors de cada partit en un ajuntament o de diputats al Parlament. D'ençà de l'acceleració del procés independentista aquesta equidistància s'ha difuminat i els pactes amb els socialistes han passat a millor vida.

Des de fa uns mesos es considera "equidistants" els que no s'arrengleren en el bàndol independentista o en l'espanyolista. Estàs amb els uns o amb els altres o et titllen d'equidistant. Costa de fer entendre que entre els dos extrems hi ha una diversitat de matisos que no és just ignorar.

Es pot ser antiindependentista i antiespanyolista alhora. I entre una posició i l'altra hi ha una notable pluralitat d'opinions i plantejaments que no es poden posar totes al mateix sac.

Les simplificacions no ajuden a facilitar la comprensió dels conflictes; més aviat, els agreugen. Sospiteu de les històries de bons i dolents.

I, ja posats, sospiteu, també, de les informacions que rebeu a través dels mitjans de comunicació. Pretendre fer fora del debat polític aquells que no combreguen amb rodes de molí amb el primer missatge que reben per Whatsapp denunciant les arbitrarietats del govern espanyol o les apostes sense futur de Carles Puigdemont és un error de l'alçada d'un campanar.

L'equidistància no existeix. Existeix el dret a reflexionar, a escoltar i a discutir, a fugir del blanc i el negre, del fanatisme.

Pasqual Maragall tenia raó, no només en allò del 3%.