És impagable la descripció que d’en Fèlix Millet feia després d’esclatar l’escàndol del Palau de la Música el seu germà Xavier; explicava que quan el bitxitu –així li deia la seva mare– era petit venia caramels als seus germans, i quan ja no en tenia més es posava a plorar, un xantatge emocional que servia perquè algun càndid germà, commogut pels plors, els hi tornés. El bitxitu va créixer, i amb ell la seva berganteria, va canviar els caramels pels euros, i ara seu a la banqueta dels acusats, acompanyat del seu ja no tan fidel escuder, Jordi Montull. Un segon exemple exemplifica el desvergonyiment del trepa: la seva filla es va casar en el mateix Palau que ell presidia, els costos del banquet van córrer a càrrec de la institució i, per més inri, va fer pagar la meitat del dispendi als consogres. Resumit: el venedor de caramels va espoliar del Palau almenys 3,3 milions d’euros, segons confessió. Un escàndol majúscul que fa trontollar els pilars de l’establishment català i asseca l’escassa aigua que de l’oasi català encara quedava.
Els Millet formen part del selecte club de les 400 famílies que, segons el propi Millet, s’han repartit fins ara el pastís empresarial i financer del país. El seu germà el descriu com un “malalt” i, vist el que està aflorant, no sembla que falti a la veritat. Però caldria no oblidar que mentre l’home dels caramels robava (presumptament?) amb desfici altres (molts) miraven cap un altre cantó o paraven la mà, i d’això plora ara la criatura. La gràcia de la història és saber si en Millet i/o Montull acaben o no espolsen la catifa i quanta merda arriba a sortir. L’antiga Convergència aguanta la respiració a l’espera de l’esquitxada. El famós 3%, que en el seu dia va denunciar un preclar Maragall, s’agafa com un pequinès al pantaló del partit que va fundar un altre mentider confés, el que fou president i honorable, Jordi Pujol.
Sempre m’ha cridat l’atenció que les imputats (ara investigats) puguin mentir, cosa que no poden fer els testimonis, com també em crida poderosament l’atenció que Montull primer i ara Millet puguin canviar rebaixes de pena per informació que, segons ells, inculparia a Convergència. Un canvi de cromos altament pervers.
Diuen híperventilats independentistes que les clavegueres de l’Estat han fet esclatar ara i no abans els escàndols que incriminen els independentistes per raons tàctiques. Quan Convergència es converteix a l’independentisme, l’Estat desempolsa les carpetes negres de l’antiga coalició nacionalista que fins llavors guardava amb zel. D’altra banda, també diuen que la conversió independentista convergent neix de la necessitat de tapar les vergonyes. Tot i que, segurament, no els falta raó als qui denuncien la guerra bruta, ¿oi doncs què es pensaven? convindran amb mi que si no hi hagués merda aquesta no faria pudor, i que si afrontes un viatge tan arriscat com el del procés millor fer-ho lleuger d’equipatge. El cert és que, de ser possible la independència, fora bo arribar-hi deixant anar llast, cancel·lant hipoteques; posats a anhelar la república catalana, anhelem-la sense màcula.
Amb més o menys fressa, Millet (altrament dit ‘bitllet’) i tots els qui l’envolten, representa la millor manera de començar a fer endreça. Després, ja només ens quedaran 399 famílies més.
