Els exconvergents i “¿hay alguien más?”

L’humorista (filòsof) Eugenio contava en un dels seus acudits més memorables com un excursionista queia per un barranc quan caminava per una muntanya, però abans de fotre’s la gran patacada aconsegueix agafar-se a unes branques i quedar penjat; pres per la desesperació crida: “¿Hay alguien?” Després que l’eco li retorni la pregunta en forma de resposta: “Alguien, alguien, alguien…”, una veu greu i poderosa li diu: “Sí, hijo mío, estoy yo. Suéltate de la rama y déjate caer. Enviaré cien ángeles dirigidos por el arcángel Gabriel, que batiendo sus poderosas alas te recogerán, remontarán el vuelo y te dejarán en lo alto del precipicio sano y salvo”. I l’excursionista li respon: “Muchas gracias, pero, ¿hay alguien más?“.

L’acudit em fa pensar en el PDeCat i en el seu particular viacrucis. L’exconvergència va caure en el seu dia pel barranc i, després d’agafar-se a la branca del PDeCat, fa temps que clama desesperada que algú la salvi. De moment, però, només rep l’eco i, com l’acudit, alguna arriscada i poc creïble invitació com la del Déu de l’Eugenio. El PDeCat, com l’excursionista, reclama: “¿Hay alguien más?”.

La història del PDeCat és com un peix que es menja la cua. Per reprendre el vol hauria de deixar anar llast, però i de moment el llast sembla que és el seu principal (únic?) actiu. Fins que no solti a Mas i a d’altres patums convergents, el PDeCat no serà mai el PDeCat per continuar sent la nova Convergència i això, desenganyem-nos, llasta el seu futur (a les enquestes em remeto). D’altra banda, però, i de manera especial després de la precoç renuncia de Puigdemont, el llast de Mas continua sent dels pocs actius que li queden. Els nous convergents deambulen pel desert carregats de bones intensions però i també amb més pena que gràcia.

Sense citar-lo, la coordinadora del PDeCat, Marta Pascal, demanava via tuit al diputat Germà Gordó que fes un pas al costat. Sense entrar en consideracions sobre l’encert del suport en què feia arribar el seu missatge, a Pascal no li falta raó en la petició. De fet, Gordó ja no hauria d’haver format mai part de la gran coalició independentista Junts pel Sí perquè no deixa de ser el millor record del que no ha de ser la nova Convergència. Però, amb el pas al costat indispensable de Gordó, no n’hi haurà prou. Si en el seu dia l’expresident Mas ja va fer un pas al costat deixant la presidència, ara, si realment vol fer un favor al partit que entre tots intenten construir, hauria de tornar a fer un pas al costat i abandonar la política activa, en aquest cas el PDeCat. Tot i reconèixer que és un dels principals actius del partit, de manera bipolar també és un dels seus principals llasts. El PDeCat ha de buscar en el fons d’armari i no en el bagul dels records al seu nou líder.

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari