Els 100 dies de (des) gràcia

Els experts relacionen els 100 dies de gràcia amb Napoleó. És el temps que va transcórrer des de la seva fugida de l'illa d'Elba on s'estava exiliat i la seva derrota definitiva a Waterloo –1815. Durant aquesta "campanya dels cent dies", va reconstruir l'exèrcit i va reprendre el govern. Als Estats Units, va ser el president Franklin D. Roosevelt qui va introduir els 100 dies com a "període de gràcia". Va assumir el càrrec l'any 1933 i durant els primers cent dies de govern va aprovar la majoria de lleis intervencionistes que va posar en marxa per lluitar contra la Gran Depressió. Aquestes lleis van ser posteriorment el seu llegat i es coneixen com a New Deal. En aquest temps, va aconseguir que el Congrés aprovés 15 lleis que reconstruirien la moral i l'economia del país. Des de llavors, ha estat una data simbòlica en què els presidents tracen les prioritats i en què, en teoria, cessen les hostilitats gràcies a una mena d'armistici mai escrit ni firmat.

Si mai els va tenir, que em temo que no, Quim Torra ha esgotat els seus 100 dies de gràcia, i es reprenen les hostilitats de manera oficial. Això no obstant, el president s'ha demanat una pròrroga en anunciar una conferència pel 4 de setembre, en la qual pretén revelar el seu full de ruta. Donada la sensació de desori que pateix el país des de ja fa massa temps, la dissertació sembla oportuna; ara faltarà que Torra expliqui alguna cosa i s'allunyi del brindis al sol habitual, veurem. Sigui com vulgui, el 4 de setembre, quan les forces catalanes van fer l'assalt a Manresa contra la guarnició borbònica durant la Guerra dels catalans –1714–, servirà de tret de sortida d'una tardor, que s'intueix calenta. El calendari català marca en groc distintes efemèrides: de l'11 de setembre, Diada de Catalunya, fins al 27 d'octubre, primer aniversari de l'aprovació de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), passant per l'1 d'octubre, referèndum, i per la constitució oficial del moviment Crida Nacional per la República del president emèrit, Carles Puigdemont. Tot plegat, sense oblidar el judici del 'procés', encara pendent de datar, ni la segona bilateral entre els presidents Torra i Sánchez.

Amb l'independentisme més dividit que mai, res fa pensar, i ho lamento, que les aigües es calmin. Mentre Esquerra Republicana advoca per desplegar gestos de distensió que aprofitin el nou tarannà del govern espanyol, els de Puigdemont donen per fet que el Suprem sentenciarà amb duresa contra els presos independentistes i, per tant, veuen del tot inútil qualsevol via de distensió, i la CUP es manté tretze són tretze a tirar pel dret pel pedregar de la República. Mentrestant, Ciutadans i el PP atien el foc de l'enfrontament pensant només en els seus rèdits polítics.

Així, amb la tardor, els dies s'aniran escurçant i els arbres despullant, i, després dels 100 dies de gràcia preceptius, tot fa pensar que arribaran els de desgràcia…

(Visited 188 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari