Al barri madrileny de Lavapiés s'ha cantat aquest diumenge passat L'Estaca. L'anècdota no només evidencia que no tothom recolza les decisions d'un govern intransigent més enllà de l'Ebre com alguns polítics de corbata i barretina ens volen fer creure malèvolament. L'acte d'insubordinació catalana és vist també com una oportunitat de fer trontollar un statu quo després de dècades d'immobilisme intencionat. De triomfar l'esbojarrada insurrecció independentista, podria ser que altres pobles d'Espanya s'apuntessin també al carro de l'autodeterminació i això seria un fet inadmissible. D'aquí que populars i socialistes tornin a fer pinya per combatre el desmembrament de la pàtria utilitzant tots els mecanismes repressius de l'Estat, que per això els tenim.

Qui més qui menys s'esperava el xou d'aquesta setmana amb els governs central i català jugant al gat i la rata. Ara obro un web, ara el tanco, ara el torno a obrir. Ara registro una impremta i confisco paperetes, ara les imprimeixo a casa. Ara embargo els comptes de la Generalitat i envio citacions judicials, ara presento recursos i les citacions me les passo pel folre. Ara destrueixo les urnes, ara poso capses de sabates. Ara em tallen la llum, ara voto amb espelmes. Ara faig un manifest, ara en faig un altre...I així fins a l'infinit i més enllà. El que no ens imaginàvem era l'assetjament policial als mitjans de comunicació que han seguit publicant l'anunci prohibit a favor del referèndum en un acte de rebequeria suïcida que els pots portar al tancament.

L'entrada a les redaccions i la identificació dels periodistes per part de la policia és un fet gravíssim que, més enllà del posicionament de cadascú sobre la legalitat o no del referèndum, ningú hauria d'aplaudir. Sobre la llibertat de premsa i el dret a expressar-nos lliurament ja parlarem un altre dia perquè cap dels dos sovinteja a banda i banda de l'Ebre. La politització i la dependència de les subvencions públiques per part de la premsa de Barcelona i de Madrid fa inevitable sentir vergonya cada cop que escolto algú del gremi denunciar el contrari per intransigència i sectarisme. Però un cop aclarit això, no em queda res més que denunciar els obstacles al treball periodístic del govern Rajoy en nom de la legalitat.

En aquest escenari tan crispat, aquest dimecres diversos col·lectius de periodistes i tres empreses editores de mitjans han organitzat a les 18:30 hores un acte de protesta davant de la seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona, a la Rambla Catalunya, 10. La mobilització organitzada per denunciar els atacs a la llibertat de premsa i d'expressió que hem viscut aquests dies busca ser unitària. També és en sí mateixa una novetat perquè està aconseguint mobilitzar un gremi profundament insolidari que es queixa molt, però que només reacciona quan està en perill el lloc de feina propi. Veurem quanta gent s'hi apunta i com acaba la iniciativa perquè una cosa és reclamar llibertat per poder exercir la nostra professió i una altra defensar editors que barregen informació i propaganda, viuen dels ajuts públics i exploten treballadors.

Les últimes informacions parlen de periodistes intimidats per policies, d'actes polítics prohibits i d'incautació de milions de cartells com en els millors temps del franquisme. Transports Metropolitans de Barcelona ha rebut una bona estirada d'orelles per autoritzar propaganda de l'1-O al metro i autobús, i els nostres alcaldes –a excepció de l'espavilada fAda Colau- segueixen en el punt de mira, els uns per saltar-se la llei i els altres per respectar-la. És normal que enmig d'aquest guirigall pocs pensin en el pobre Artur Mas. La campanya endegada pels seus afins per ajudar l'expresident a pagar la fiança de 5 milions d'euros per l'organització del 9-N resulta que també és il·legal i totes les transferències han estat bloquejades. Veure per creure.